Ha estat una estapa curta i ràpida. Hem començat tard, això sí. Hem aprofitat bé el magnífic hotel on estàvem allotjats, un petit paradís enmig de tant desconcert. Hem fet un bon esmorzar i llavors hem gaudit de l’spa per nosaltres sols fins les dotze.
A la una hem acabat de recollir les coses i hem sortit a caminar. Poc més de sis quilòmetres ens separaven de Solsona i teníem tot el dia per arribar.
El camí era senzill, pista forestal sense cap complicació però tampoc sense cap vista interessant. Sens dubte el millor de l’etapa han estat els tres tappers de camagrocs que hem omplert.
Estàvem a l’altura del Pont del Frau, que hem preferit no atravesar i només mirar ja que hi havia molta altura, era estret i sense baranes. Just abans de reempendre la marxa he vist un camagroc. Quan en trobes un n’hi sol haver més. Hem mirat en detall i n’estava ple. Així doncs, donat que teníem tot el temps del món, hem dedicat una bona estona a anar-los collint.
Quan ens n’hem atipat de collir-ne hem seguit caminant fins a Solsona. A les tres hem acabat l’etapa. Ha estat una arribada simple i senzilla. Un ‘selfie’ per immortalitzar el moment i cap a l’hotel, ja que teníem molta gana i volíem un kebab.
El temps just per deixar les coses i de dret cap a dinar. El primer kebab estava tancat però el segon era obert.
Mentre esperàvem fora preníem una mica de cervesa del menú assentats al replà de davant. Ha passat la policia municipal i ens ha reprimit a nosaltres i sobretot als del restaurant. No és just, amb tot el que està passant i el que estan patint els restaurants, simplement no és just. Ni ells ni nosaltres feiem cap mal ni hem generat la més mínima situació de risc.
En fi, ens hem pres el kebab que se’ns ha posat d’allò més bé i hem passejat una estona per Solsona. Era una tarda trista, ennuvolada, plujosa, pocs vianants, amb els bars i restaurants tancats, la gent nerviosa i espantada (no pel covid, sino per les restriccions a les que no hi veuen ni sentit ni utilitat ni igualtat). Sense vida.
Hem tornat a l’hotel baixos de moral disposats a fer-nos una dutxa i comprar un sopar senzill al Mercadona.
El matí següent hem agafat el bus i cap a Andorra altra vegada. Com a souvenir 4 whiskies de màxima qualitat i cap a casa a cuinar una pasta amb camagrocs.
Ha estat una ruta molt bonica i de paisatges molt diversos. El tancament de bars i restaurants han deslluït una mica l’arribada a les poblacions, però la natura ha estat esplèndida en tot moment. La natura sempre hi és disposada a donar-nos l’aire i la serenor que manquen en aquest temps. GRÀCIES i fins aviat.