Avui a tres quarts de vuit ja estava esmorzat i a punt per començar a caminar. L’etapa era llarga, 33 quilòmetres, ja preveia que seria dura i així ha estat.
La sortida de l’Argentera ha estat amb una bona pujada fins arribar als molins de vent. Eren dos quarts de nou i ja tenia calor! M’agradava anar veient els molins, eren una mica més petits que els d’ahir. Estaven tots quiets i semblaven guradians de les muntanyes, quan camino entenc perfectament la metàfora del Quijote.
He anat caminant entre ells i sense dificultats abans de les deu ja era a Colldejou. M’he pres un bon descans mentre esperava que em fessin l’entrepà. Al final me l’he endut ja que m’ha dit que havia de fer el pa i trigaria 15 minuts, que al final han estat 25. Ostres, aquests pobles estan condemnats, quan menys venen menys gent obre i menys es preparen, és un cercle viciós. Sino fos pel turisme de cap de setmana no hi hauria ningú.
Al cap de sis quilòmetres eterns i duríssims he arribat a Llabiera. He suat moltíssim, begut molta aigua i unes mosques petites em rondaven tota l’estona. M’he posat antimosquits, n’he matat més de 25 i res, seguien allà posant-se dins els meus ulls i tot.
Llabiera és un poble a la muntanya mancat de qualsevol encant, sense ni un arbre ni el més mínim senyal de vida, raro raro. Tan raro que ni m’he parat i he seguit baixant.
Mentre baixava, conscient que era complicat però no impossible, he demanat que al final de la baixada hi hagués una petita gorga on poder descansar i remullar-me. He arribat a baix i ni rastre, m’he estat a punt de parar, però m’he dit: segueix un pèl més. Al cap d’uns metres he vist una mica d’aigua estancada. He seguit caminant uns metres més i voilà! L’oasi que havia demanat: un rierol i una ombra perfecte per descansar.
He dinat l’entrepà, llavors he anat a posar els peus a l’aigua i m’he anat animant fins que m’he fet una bona remullada. No m’he tirat dins ja que estava molt freda, però ha estat com si ho hagués fet, m’he mullat tot el cos. El sol m’escalfava la pell i m’he estirat a l’ombra. He quedat mig adormit. El cos s’ha rendit totalment i he entrat en aquell estat de relaxació completa tant agradable.
Una hora i mitja més tard he remprès la marxa. Em quedava poca aigua però pensava que ja faria. El temps era calorós però anava fent. He vist una panoràmica preciosa, de postal, amb les vinyes i un poble al fons. Està clar que he arribat al Priorat.
Els problemes grosso han començat amb la pujada. He començat a suar molt i perdia l’alè. M’estava recordant de l’entrepà del dinar i el pernil salat que acompanyava la truita (li havia dit clarament dolç). He gastat molta aigua per fer la pujada. L’he començat a racionar, però quedaven catorze quilòmetres per arribar i m’he quedat sense aigua.
En quin punt abans d’ahir de considerar adient deixar el purificador d’aigua? No pesava ni 100 grams. Tot i que no l’havia fet servir mai és incomprensible que el traiés. Sabia que no corria cap perill de deshidratació però tants quilòmetres i tanta calor m’ho passaria malament.
He trobat un gran dipòsit d’aigua, he saltat dins i baixat fins l’aigua. Sabia que no en podia beure sino era una emergència ja que no era potable, però serviria almenys per remullar-me durant el camí així que he omplert part de l’ampolla.
Ha començat una nova pujada avançant sense aigua però a bon ritme cap a Tivissa, anava veient marques però al cap d’una estona he mirat el track i estava totalment fora. És més, estava a l’altra banda de la vall, així que anava molt malament. No sabia on em portava aquell camí així que he decidit recular. Resulta que eren marques com el Gr però vermelles, blanques i grogues enlloc de vermelles i blanques.
He hagut de tornar un quilòmetre enrere fins tornar al track. He mirat en detall i hi havia una bifurcació que no ni marcada que era el camí correcte. Dos quilòmetres fets a l’envà i sense aigua són molt cars físicament. El camí estava en un estat lamentable no, el següent, no es podia passar i he acabat ple d’esgarrinxades i esgotat.
He seguit caminant amb molta set, però no em deixava beure aigua que sabia que no era potable. Finalment he vist una caseta. Sí o sí estava decidit a trobar aigua. He inspeccionat el perímetre, no hi havia aixetes. He trobat un pou i amb la politja he pujat la galleda plena d’aigua, era massa bruta. Finalment he trobat uns dipòsits d’aigua que s’omplien amb aigua de pluja. He obert l’aixeta, es veien ben cuidats i l’aigua era neta. N’he begut una mica i me n’he endut una mica més per arribar a Tivissa.
Estava molt cansat, la baixada era plena de pedres, els peus em feien mal i portava més de trenta quilòmetres, i catorze sense parar. Volia arribar.
Finalment he arribat al poble. Podia triar alberg municipal o hostal tivissa. Totes dues opcions eren molt pobres. He triat l’Hostal, sense extendre’m ho puc resumir en: malament. Necessito descansar, estic fos!