Ens vam regalar un sopar exquisit a l’hotel (Hotel Alella, Restaurant Les Terrasses) per celebrar que el dia següent descansaríem. Després d’aixecar-nos tard i fer un esmorzar boníssim gaudint de vistes fantàstiques sobre les muntanyes d’Alella vam sortir de l’hotel i arribar fins al Masnou on hi vam passar el dia de descans.
Al dia següent vam tornar a rependre la marxa. Vam començar tard, molt tard, massa. Així doncs, vam pagar un preu elevat per dormir una estona més, tot i això seguim creient que va valer la pena. A les 11 i després que un matrimoni molt simpàtic ens recollís fent auto-stop, començàvem l’etapa, amb pujada, per variar. Tot i que aquest cop hi havia vinyes fins i tot a turons a 400 metres d’altura.
Al cap de poca estona vam entrar en un nou parc natural, el Parc Natural de la Serralada Marina. Fins la una, tot i fer calor, anàvem pujant bé. Vam passar per Can Ruti a Badalona i vam parar a fa fer un petit repostatge a les màquines expenedores de l’hospital.
Durant un tram del GR-92, aproximadament d’un quilòmetre, vam veure un acte que ens va repugnar. Alguns graciosos, donava la impressió que el mateix propietari de la finca, havia tapat les marques del GR per tal que la gent no passés per la seva finca. Així doncs, enlloc de buscar marques vermelles i blanques buscàvem taques negres als arbres. Evidentment dificulta el camí i és molt trist veure que hi ha gent tant egoista i prepotent que es creu amb el poder de tapar (a Lloret inclús arribar a tancar) una ruta que travessa Catalunya de cap a cap. Deixem constància del fet al bloc i algunes fotos per il·lustrar-ho.
La pujada fins a l’ermita de Sant Climent va ser matadora. El desnivell era molt fort, però el problema va ser la calor. De fet, podríem considerar-ho un Punta Ventosa II. Al final vam arribar a dalt, vam dinar el just ja que no teníem ni gana i vam fer una dormideta.
Ja recuperats, i quan el sol començava a baixar una mica, vam seguir caminant. En pocs minuts érem al Planell de les Alzines on hi havia un excel·lent mirador sobre tota l’àrea metropolitana de Barcelona. També hi vam trobar un monòlit dedicat al GR-92 i que ens recordava que ja havíem fet més de la meitat de la ruta!, hi havia un poema molt bonic en honor a tots els caminants, escrit per Màrius Sampere:
Vida o camí, l’agafa el caminant
i va cap a la fi, no mai enrera.
Camí vol dir que enlloc no hi ha frontera
sinó terra de tots, i anar abastant
pel fil del rost, tombant,
torta i drecera,
l’indret on hem d’anar: sempre endavant,
i allò que som: la vida que ens espera.
Mireu l’amor és a llevant!
Tots a cavall del vent, fugim del fum,
fugim de la ferum
i el temps foscant!
Companys, partim: el món és gran!
Tot camí és llum!
Emocionats i amb una injecció de moral, en pocs metres vam començar la baixada direcció a Montcada i Reixac. Un cop vam arribar-hi, i abans d’anar a comprar el sopar, vam anar a un bar de la Plaça Lluís Companys a fer una tapeta de truita amb pa amb tomàquet i un parell d’Aquarius. Sens dubte, era la millor truita que havíem provat mai. A la tele vam enganxar un reportatge sobre un triatló que feien a Andalusia, ho donaven tot i a 40 graus de temperatura!!! Tot i la duresa de l’etapa, la truita i el reportatge ens van ajudar a acabar-la amb la moral ben alta.
1 comentari
Bon dia !
Ara es al matí pero ahir al vespre ja vàrem llegir el vostre reportatge.
Estem de Festa Major ! i vàren venir a sopar les ties, tios i àvies, va ser molt maco, ens ho vàrem passar molt bé !
Queda pendent el sopar del jovent, que potser serà el pròxim cap de setmana.
I quines aventures, que ens expliqueu !
Que ho continueu passant tant bé com fins ara !
Molts petons i records de part de tota la familia !