Abans de les 8h he sortit a fer la darrera etapa, amb l’objectiu d’arribar a dos quarts d’una. El sol estava sortint i les immenses parets de les muntanyes tenien un preciós i intens color daurat.
Pujant i baixant per pedres mal posades a mitja etapa he arribat fins al llac més bonic que he vist durant tot el viatge. Talment, semblava que estigués en una cala del cap de creus. Feia un sol calent i la visibilitat era extraordinària, es veien totes les muntanyes amb total claredat.
Ja estava a mitja etapa i anava bé de temps. La meva curiositat m’ha pogut i he anat a mirar si l’aigua estava gaire freda. Als altres estanys l’aigua era gelada però en aquest, com que li tocava el sol tot el dia, l’aigua ho era una mica menys.
Així doncs he dit, què coi, és l’últim dia i em vé de gust. M’he tret la roba i m’he llançat a dins l’aigua. Només han estat uns segons pq estava glaçada però ha estat totalment revitalitzant. Li he demanat a una altra excursionista que m’havia trobat minuts abans si podia immortalitzar el moment amb una fotografia.
He sortit, m’he assecat i he parat una estona el sol. Qui m’havia de dir que avui em banyaria al Parc Natural d’Aigüestortes! Mentre m’assecava he estat filosofant sobre la tecnologia i la privacitat amb l’excursionista recent coneguda. Bàsicament li he dit que a mi, excepte facebook, si em fan la vida més fàcil no hi tinc inconvenient. Ella estava totalment en contra dels meus arguments, és normal. Però en un lloc tant bonic les discussions tenien poca força.
M’he vestit i he seguit camintant ja només amb una baixada de 1000 metres de desnivell per davant. Feia tanta pendent i ja veient el punt d’arribada a baix de tot hauria pogut saltar amb parapent. Lògicament no en tenia cap i m’ha tocat baixar caminant.
He deixat enrere a l’excursionista filòsof i a un altre noi que també he trobat a l’estany. Com de costum baixava a bon ritme, a més sinó espavilava encara arribaria tard.
Ahir el Blablacar que vaig agafar per tornar cap a casa em va dir que li havia sorgit un imprevist i havia de sortir a les 13h enlloc de les 16h. M’anava perfecte pq em quedaven tres hores penjades. Quan he arribat al lloc on havíem quedat ja m’esperaven. I jo, ben content d’haver arribat sa i estalvi i sense cap imprevist pel camí, els he saludat i he pujat al cotxe camí cap a casa.
Estic escrivint la darrera entrada d’aquest viatge des del tren. A les 19.10 ja seré a casa. La tornada no podia sortir millor! Moltes gràcies Eric i Anna per una tornada tant agradable!
Durant aquests dies he viscut de tot: bons moments, moments difícils, he rigut, plorat, saltat, caigut, escalat, relliscat,… he conegut gent d’altres països, compartit experiències i opinions, inclús trepitjat Andorra. Però el millor, millor de tot ha estat atravessar aquest petit gran país que és Catalunya i de pas conèixer-me una mica millor a mi mateix al mateix temps que a la meva terra. Gràcies!