Avui també he començat aviat, he esmorzat a l’habitació mentre anava preparant les coses. Em pensava que havia comprat dos donuts per començar un dia rodó, però resulta que me’n devia descuidar ja que no els he trobat enlloc.
A dos quarts de vuit ja sortia de l’hotel. Abans però he tingut uns instants de crisi i he estat a punt de no sortir, tenia molèsties al peu dret, la calor, la panxa, el cansament acumulat, jo… estava girat. M’he parat, he respirat i he sortit disposat a gaudir del dia d’avui. I ho he fet.
Recordava d’ahir on era la fleca del poble i tot i ser molt aviat he provat si era oberta. Ja ho estava i he comprat una ensaimada que quasi valia per dos donuts, l’únic que no tenia xocolata. Li he fet dues mossegades i he vist un cotxe que anava cap a on jo havia de rempendre l’etapa. Baix cap concepte començaria el dia havent de caminar fins el pont per creuar l’Ebre. No he fet auto-stop, directament amb la mà li he dit que es parés. I s’ha parat, a la primera! M’ha dit que al juliol volia fer el Camino de Santiago i li he recomanat altament. Un quilòmetre amb cotxe no dona per més conversa i ell ha anat a treballar i jo he començat l’etapa.
Estava molt content, reia jo sol i m’he alegrat d’haver sortit. Quan he creuat l’Ebre pel pont, l’he vist molt més gran que ahir. Les darreres vistes de Benifallet amb l’Ebre davant i ja m’he endinsat dins el bosc.
L’etapa d’avui sense track al mòbil era impossible de fer, no estava senyalitzada en pràcticament cap punt i les males herbes tornaven a ser bestials en alguns punts. L’any que be sino ho netegen caldrà fer l’etapa amb machete, de fet en alguns punts l’hauria agraït.
El camí era pedregós en alguns punts i em notava el peu dret. A mesura que el sol anava pujant he començat a dubtar, tenia moltes resistències i buscava excuses per justificar que no volia fer les dues etapes restants i anar-me’n amb barca o veler el cap de setmana. Però físicament estava bé, sentia que les podia acabar i volia tancar un tema més a la meva vida.
He seguit caminant i he arribat a un vallat elèctric que alegrement tallava el camí i no hi havia per obrir-lo i tornar a tancar. Estava desactivat pq no feia fressa. L’he passat i no sé què coi he fet que se m’ha embolicat el filferro amb la motxilla i he caigut a terra. M’he fet un fart de riure jo sol deslligant-me.
Llavors he saltat un rierol, encara no ho havia fet i era el que em faltava per millorar l’aventura. Després he entrat en una finca que el pagès anava amb patinet elèctric. A la finca mateix m’han sortit un parell de gossos de la mida d’un vedell. M’han començat a bordar. Un ha vingut cap a mi, li he ensenyat els pals i no s’aturava. Si corria segur que m’atrapava. Se m’ha despertat l’instint i he pujat a un piló de grava. Quan m’ha vist allà dalt la cosa ha canviat, era jo el que tenia les de guanyar i s’ha parat. Els dos gossos em barraven el camí i he atravessat un camp no fos cas… per últim m’he trobat de nou el tancat elèctric per sortir de la finca. Aquest cop tenia porta per obrir, però resulta que estava lligada amb filferros precisament per evitar que es pogués obrir! En fi, l’he passat per dalt aquest cop sense majors contratemps.
Just després m’he trobat amb l’antiga estació de Benifallet. L’han transformat en un alberg, però m’alegro d’haver dormit al poble. El camí seguia per la via verda (l’antiga via de tren, però recuperada sense vies). He passat uns quants túnels. Tenia encant la veritat i m’he creuat amb diversos ciclistes. A vegades penso si calia eliminar les vies de tants petits trens, és només una reflexió, però la xarxa ferroviària fa cent anys a Catalunya era molt més completa que ara.
Quan portava onze quilòmetres he parat al mig del camí. He fet un segon esmorzar i tancat una mica els ulls. He remprès la marxa. El camí tenia trams més bonics i trams més discrets, però m’hi sentia a gust.
Llavors m’ha vingut clarament: no necessito cap justificació per deixar de caminar. Si vull parar i fer un altre plan que m’agradi més ho faig i punt. He decidit que havia anat molt bé, que ja portava sis dies i el setè sempre descanso, que m’havia sentit súper a gust amb mi mateix, que ja havia tingut les meves mogudes i moments d’il·luminació i que volia mar i veler. Que estava prou fort per seguir caminant però no calia passar calor, ni forçar el peu ja que llavors em podia condicionar el ball i el tennis i tenir-me parat unes quants setmanes.
Ben feliç he acabat d’arribar al poble amb música i entre fruiters. Paüls està en un turó i he hagut d’arribar per carretera, he agafat una bona calorada i no era ni la una del migdia!
Pensava que hi hauria bus fins a Tortosa pel que havia mirat a internet, però no. He preguntat a un missatger si em podia portar però havia de fer ruta i implicava dues hores i mitja a la seva furgoneta, al bar m’han confirmat que no hi havia bus i que anés a preguntar a l’Ajuntament. Molt amablement la Marta s’ha ofert a portar-me ja que a la tarda treballava a Tortosa. He aprofitat per dinar al bar i a dos quarts de tres hem sortit cap a Tortosa. M’ha deixat a l’estació, un favor grandiós! Mil gràcies Marta!
Ara ja estic al tren. De cop m’he trobat fora de la ruta i a l’estació de tren camí a casa. Per uns moments m’ha entrat el pànic de què coi estava fent i per què no acabava la ruta. He preferit que arranqués el tren, deixar-ho baixar i asserenar-me. Si ho havia decidit mentre caminava era la decisió correcta.
Ara que ja estic tranquil al tren m’alegro d’haver sabut parar. Fent la volta a Catalunya no necessito demostrar res, ni espero sentir res especial quan l’acabi, el que m’enduré son totes les experiències viscudes durant el camí. Per res del món voldria fer les últimes dues etapes patint o a contracor, la vida està feta per gaudir-la i caminar és un reflexe de com vivim. Tornaré aviat a Paüls, amb il·lusió!