Avui, per a mi, ha estat el millor dia i el més intens des de que vam començar aquest viatge que està essent una gran aventura.
La tarda d’ahir va ser complicada i avui al matí necessitàvem recuperar-nos, així doncs hem esmorzat a l’hotel i hem començat tranquilament l’etapa. Hem estat esperant l’autobús que ens portés de Gavà a l’ermita de Bruguers durant bastanta estona, així que al final l’hem acabat començant a les 12. En un primer moment ens semblava que això jugaria en contra nostra però…
Els núvols han començat a tapar el sol i durant la pujada, primer al Castell d’Emparanyà i després fins la Morella no hem passat gens de calor. El Castell està en fase de restauració i no s’hi pot accedir, però les vistes que teníem sobre Gavà, Viladecans, Castelldefels i el que encara vèiem de Barcelona eren impressionants. La pujada fins a La Morella ha estat intensa, però durant tot el tram hem gaudit de vistes emocionants que ens han ajudat amb la pujada.
Precisament quan feia una estona que havíem passat el Castell i ens dirigíem cap a la Morella a la distància hem vist uns tot terrenys parats que ens han semblat sospitosos. Hem seguit avançant i ells també s’han acostat més i els hem pogut veure bé. Es tractava de soldats de l’exèrcit!, i de cop han començat a cridar: “fuego, fuego, fuego, fuego, fuego, fuego!!!”. M’he sentit com una llebreta al mig del camp, i amb la motxilla que porto de color vermell pujat tenia totes les de perdre. Així doncs hem optat per quedar-nos quiets però deixant-nos veure, fins que al final se n’han anat. Uns metres més endavant hem vist un rètol de “Prohibido el paso, zona militar” i un vallat amb punxes de ferro. No, no, no us preocupeu, els del GR tenen seny i no hem arribat a entrar-hi a dins, només l’hem vorejat.
Un cop ja estàvem a punt d’arribar a dalt la Morella, el cel s’ha començat a tapar molt més. Miràvem al voltant i nosaltres estàvem més enlaire que els núvols. Eren núvols de tempesta, i no ens feia gaire gràcia. A la Sònia menys que a mi, així doncs quan hem arribat a dalt la Morella hem tingut temps de fer-nos alguna foto i començar a baixar de seguida. Si començava a llampegar, tornaríem a ser el blanc perfecte.
Baixant. Ràpidament.
Just quan hem començat a baixar, un gran núvol ha cobert el voltant nostre, era com si fos boira. A més feia molt de vent així doncs, pel costat nostre han començat a passar núvols a tota velocitat. Era emocionant i feia pujar l’adrenalina ja que cada cop feia més vent. Hem baixat depressa.
Uns metres més endavant, hem vist una gran bola de color blanc i a uns 100 metres de distància, a cada costat, un grup d’antenes. No sabíem què era, però em divertia especular amb diferents possiblitats tipus: base ovni, base secreta de l’exèrcit, teories conspiratives, … etc. Anàvem combinant pista amb corriols, fins que hem començat a fer principalment corriols. De cop ens hem trobat un petit senyal de perill: hi havia un avenc. Què és un avenc? Doncs ho descriuria com una cova (o cavitat) natural que s’endinsa dins la terra. Tenia una petita entrada molt estreta. Aquella en concret tenia més de 100 metres de fondària. Ens n’hem trobat cinc més durant la ruta. Més endavant ens han explicat que la zona n’està plena i que ha dins hi ha estalactites i tot.
Hem seguit caminant i hem vist tot de cotxes parats a la carretera i alguna bicicleta que passava. Tenint en compte que era una carretera que el normal seria que no hi passés absolutament ningú, ens ha estranyat. A mesura que ens hem anat acostant hem vist que era algun tipus d’esdeveniment. Primer he pensat que podria ser La Vuelta de Espanya, preguntant ens ho han confirmat. Així doncs, i com que ja havíem fet més de mitja etapa i era hora de dinar, ens ha semblat que era el moment ideal per parar. Eren les dues i hem dinat amb calma ja que els ciclistes no passaven fins les 16h de la tarda. Ens ha sorgit un petit problema: ens hem quedat sense aigua. Era important que miréssim d’aconseguir-ne sino la baixada se’ns faria bastant pesada. Mentre estàvem buscant lloc, hem trobat una parella que estaven assentats davant la seva autocaravana. Els n’hem demanat i ens han emplenat la cantimplora (gràcies!). Resulta que eren uns holandesos que estaven seguint tota La Vuelta per Espanya.
Veient la Vuelta a Espanya
Ha estat molt emocionant i divertit veure passar els ciclistes. Era una pujada forta però pedalaven que semblava que fés baixada. Feien cara d’estar fent un esforç enorme. La Sonia m’ha dit que li generava tal emoció que li venien ganes de plorar i tot. He aconseguit un parell de fotografies que pel meu gust són realment bones, tot i que si em descuido m’atropellen! Ni te n’adonaves i ja els tenies a sobre.
Quan ja han passat i nosaltres gairebé marxàvem per seguir la ruta, hem conegut a una parella que també estaven mirant la Vuelta. Parlant parlant, resulta que ells també havíen fet el GR-92! Són els primers que ens trobem que l’han fet i ens ha fet molta il·lusió. Ells són excursionistes habituals, de fet formen part d’un grup excursionista i tot, i els ha fet gràcia que l’estiguéssim fent tot d’una tirada. Hem fet un tros d’etapa junts, fins que els nostres camins s’han separat. Abans però ens hem fet una foto plegats i els hem donat l’adreça d’aquest bloc.
La baixada cap a Garraf ha estat preciosa. La llum era molt maca i el paisatge encara més. Ja tornàvem a veur mar, però era un mar molt diferent del que havíem deixat enrere fa uns dies. És un mar més obert i les platges són més llargues i amb més sorra. Quan l’hem vist per primer cop l’hem trobat preciós.
Un cop hem arribat a Garraf estàvem ben cansats, avui ens havien passat tantes coses que semblava que haguéssim fet molts més quilòmetres. Quan hem arribat al poble només hi havia un hotel (Hotel d’en Quim), estava just davant del mar. Hi hem entrat i hem demanat per veure les habitacions. És un hotel molt senzill, molt i molt però les vistes que té són les més espectaculars que he vist en un hotel en tota la meva vida. Ara mateix estic escrivint aquest post i gairebé puc tocar les onades. Tinc l’aigua a menys de deu metres de mi. Fa mala mar, i fa una estona i havia una tempesta de llamps. Buda va dir: la felicitat és la manca de desig. Aquí i ara, sento que ho tinc tot, no necessito res més del que tinc en aquest precís instant.
PD: Escrita el mateix dia de l’etapa, l’he guardat celosament durant un any i en privat en el meu ordinador… En el record, aquesta va ser una de les millors etapes.
