A les 7h ja he començat a caminar. Eren 27km d’etapa i la previsió bastant pessimista. A l’alberg m’han tractat com un rei, han estat extremadament atents i a les 6.30 tenia l’esmorzar a punt. He esmorzat xerrant amb el guarda de nit de l’alberg, una mica de tot, una mica de res.
La sortida de Planoles ha estat molt millor que l’arribada d’ahir i m’ha servit pq me’n quedi un bon record. La pujada fins a Dorria ha estat principalment per caminets i corriols. Cap dificultat excepte quan havia de creuar les rieres. Van molt plenes i havia de fer malabarismes, semblaven proves dissenyades pel mític programa ‘Humor Amarillo’! Tot un repte divertidíssim. Més que tot pq he superat totes les proves i no he caigut cap vegada a l’aigua.
A Dorria ja portava 7km i he parat al campanar, també romànic, durant uns minuts. És un dels pobles més elevats del país i m’ha semblat encantador. Després de Dorria, ha començat una còmode pista forestal que havien arreglat amb cura feia poc i que m’ha permès dur un bon ritme.
A les 13h ja portava 15 km i he arribat al punt més alt, 1960 metres. Hi havia un preciós i extens prat on he aprofitat per dinar. Altre cop uns Yakisoba. Durant el dinar ha tornat a sortir el sol, però un cop he acabat s’ha amagat i ja no l’he tornat a veure més. Com a curiositat he caminat bastants quilòmetres entre la frontera d’Espanya i França. Era un camí com qualsevol altre i una banda i l’altra no es diferenciaven en res, la naturalesa no hi entén d’aquestes coses. L’única peculiaritat era que cada 500 metres aproximadament hi havia uns termes de pedra enormes que delimitaven ambdós països. Quan he dinat m’ha vingut de gust fer-ho a França.
Recuperades les forces i amb tot el camí que quedava de baixada, aviat he arribat als primers pobles abans d’arribar fins a Puigcerdà: Vilallobent i Age. Aquests sí, molt ben arreglats, feien un pam de goig. En aquest punt ha començat a fer un bon ruixat, en la línia de la resta de dies. El paravents i les sabates han fet bé la seva feina i altre vegada he arribat sec a l’Hotel Parada de Puigcerdà. Cansat, després de 27 km, però a les quatre en punt i sec.
Una bona dutxa, els estiraments i cremes de rigor i ja he estat a punt per anar a passejar per Puigcerdà. He fet un deliciós kebab i m’he posat a preparar l’etapa de demà. Quina ha estat la meva sorpresa quan he trucat per reservar al refugi de Malniu i he preguntat què tal estava per anar al refugi de l’illa. La resposta ha estat clara: sense material de seguretat (piolets i crampons) encara no ha passat ningú.
Tenint en compte que la nit de Planoles vaig tenir un malson amb aquesta etapa, que ja no la veia clara, no tinc experiència en alta muntanya, la previsió del temps i la gran quantitat de neu que encara vaig veure des del punt més alt de l’etapa d’ahir… Ho he estat valorant i, sentint-ho moltíssim per mi mateix, crec que el millor és esperar i seguir amb el GR11 quan les condicions millorin. Hi ha com a mínim dues estapes més igual de complicades i no té sentit posar-se en risc sense necessitat. A vegades cal apurar i d’altres cal saber frenar. En qualsevol cas, he gaudit immensament cada moment d’aquestes sis etapes i estic profundament agraït a la muntanya pels moments de pau, diversió i alegria que desinteressadament m’ha donat.
Ja falta una mica menys per haver fet la volta a Catalunya a peu! Ens veiem aviat.