A Mallén he decidit acabar el meu Camí de Sant Jaume.
Estic caminant molt a poc a poc perquè així m’ho demana el cos. Quan forço, el muscul tibial és queixa. Les distàncies entre poblacions són llargues en aquesta part del Camí i és complica molt trobar allotjament quan camines lent i també es dispara el pressupost al no poder arribar als albergs i tenir que dormir en pensions o hostals.
De nou un paral.lelisme entre Camí i vida. Sabem quan ha començat però no en sabem el final.
Cert és que la fita éra Santiago, però no pas el propòsit. Aquest està complert! Com vaig dir al principi el que jo em proposava amb aquest viatge tenia a veure amb l’afirmació de Bernard Olivier: Quan camines ho fas cap a tu mateix…
Permeteu-me que copiï el text que em van donar els monjos de Montserrat quan vaig passar per allà. No importa quina religió seguiu o fins i tot si no en seguiu cap. Aquest és un misdatge universal pera totes les persones. Si no li trobeu sentit a la paraula “Senyor” la podeu canviar per “vida” o qualsevol altre que us inspiri:
“El Camí de Sant Jaume és un repte per al cos i una oportunitat nova per a l’anima. Caminant, posem a prova les forces físiques i alhora és fa molt present en el cor el desig i l’esperança de sentit. El Cami ens ajuda a centrar-nos en el significat de la nostra existència. La resposta, com deia Tolstoi, és troba en el bé que podem posar-hi… Perquè on no hi ha amor no hi ha ni futur ni esperança. Caminant amb la fe de l’Apòstol Amic del Senyor, podem veure amb confiança el passat sota una nova llum de futur. I alhora que el camí ens va descobrint tot el dolent que podem deixar enrere, ens fa descobrir el millor de nosaltres mateixos per aventurar la vida darrere de la seva autenticitat i plenitud.”
Us asseguro que avui, aquest text és ple de sentit per a mi. Torno a casa content, agraït i amb un propòsit nou, ferm i clar per als temps que vindran.
Agraïment per totes les persones que he conegut. Molt especialment, per en Burt. L”home belga amb qui vaig coincidir a Montserrat quan ell ja acabava el Cami Ignasià, que mentre sopavem junts aquell vespre, em va fer dues preguntes que sense ell saber-ho, van encendre una espelma en mi que amb els dies de camí s’ha convertit en un foc intens.
Us encoratjo i animo a que feu el vostre Cami amb la pregunta, preocupació o inquietud del moment, guardada a la motxilla. I caminar amb paciencia i atenció … res més.