De Begur a Palamós, en dos dies per parada

Aquesta darrera etapa l’hem feta amb un parell de dies ja que vam parar per fer una trobada amb una colla a Can Petit. La casa d’uns amics de la Sònia.

Ens vam aixecar a les set. Descansats, “nets” i esmorzats vam començar la caminada a les vuit. A les nou ja erem a Begur i volíem arribar a la 13h a Calella de Palafrugell pel dinar. Vam parar només per agafar algunes provisions al supermercat: més esmorzar i aigua i vam seguir la ruta. Les vistes eren molt maques però malauradament hi havia calitja i en alguns trams la primera línia de mar estava totalment construida i bàsicament veiem tanques de bruc enlloc de mar. Anàvem ràpid, hi havia poc a veure.

Un cop a Tamariu vam fer una parada més llarga, abans de començar amb el tram més complicat de la ruta, bastant similar a Punta Ventosa. Primer vam recòrrer tot un camí de pedres, vorejant les cales i caletes. Quan ja començàvem a estar cançats vam iniciar la part més dura: l’ascens cap al far de Sant Sebastià. Un cop a dalt i havent superat els 139 metres de desnivell, esbufegàvem per tots costats.  Per cert, just al costat del far, hi ha un restaurant preciòs, amb vistes d’infart i amb molt bona pinta. Nosaltres però, vam fer la baixada directe cap a Llafranc. En pocs minuts més ja vam ser a Calella de Palafrugell.

Calella era el nostre final de ruta per aquell dia. Curiosament, aquell mateix dia feien la cantada d’havaneres, estava ple de gom a gom. Personalment, el que més ens va agradar van ser les casetes de pescadors. Eren casetes just davant la platja, molt petitones, que en el seu moment hi devia cabre la barca i poc més.

Vam fer el dinar, que va anar molt bé i va ser molt agradable. Llavors la gent va marxar i nosaltres ens vam quedar a dormir. Ens vam sentir com si fóssim a casa nostra, moltes gràcies! Abans de dinar, ens van tornar a portar exactament al punt on vam deixar la ruta el dia anterior i vam seguir caminant.

El camí de ronda un cop deixes Calella val molt la pena. Està ple de petites cales i de tan en tan et vas trobant alguns túnels que passen per dins les roques que donen encant al camí i ajuden a refrescar si el dia era calurós, que ho era. Vam aprofitar per dinar en una d’aquestes caletes.

A primera hora de la tarda vam tornar a arrencar direcció Palamós. Només ens quedaven 9 quilòmetres per arribar. Primer vam passar pel costat dels jardins de Cap Roig, després per una pineda i ràpidament vam arribar a la Platja del Castell.

Passant per un caminet vam sortir a la platja de la Fosca. Abans d’arribar-hi però vam tenir dues agradables sorpreses. La primera va ser que vam descobrir més casetes de pescadors, aquestes encara més autèntiques que les de Calella: més petites i sense cap altra edificació al voltant. La segona va ser que ens vam trobar amb la celebració de la Festa Rociera a Palamós. Català de cap a peus, el Flamenc i les Sevillanes m’entusiasmen. Així doncs li vaig demanar a la Sònia que hi féssim una cerveseta i unes palmas. Hi havia molt bon ambient i ens van regalar un entrepà a cadascú.

Al cap d’uns trenta minuts més ja vam arribar a Palamós. El cel estava molt tapat i se’ns va a posar a ploure pel camí. Em semblava curiós decidir parar la ruta degut a l’excés de calor i que precisament llavors es posés a ploure. Un cop a l’estació d’autobusos, vam anar a la botiga del costat i per acabar “a lo grande” la Sònia es va comprar mitja síndria i jo un Negritón (l’ex-Negrito de la Frigo). Com un nen i més feliç que unes pasques l’autobús va sortir direcció Girona.

Continuarà…