En Santi i l’Eli ens han preparat un fantàstic esmorzar, amb orxata i suc natural i tot. Ens hem despedit i en Santi ens ha portat de retorn al punt on vam acabar l’etapa ahir. No sabem expressar en paraules l’emoció que sentim de trobar persones així durant la nostra aventura, només podem tornar a dir: “GRÀCIES!”.
Hem començat un fort ascens des de Vallgorguina fins al Corredor que està a 632 metres d’altura. Estem satisfets d’anar veient com la nostra condició física va millorant, tot i que ens hem cansat, pràcticament hem fet la pujada a ritme de GR (que diferent de les primeres etapes…). Durant la pujada, en un mas hem sentit unes fresses a sota un marge, tots dos hem preparat els pals i ens hem posat en posició de defensa. Al cap d’un moment ha sortit un gos amb molt mala cara i deslligat. Quan ha vist que tots dos estàvem a punt per repel•lir qualsevol intent d’atac per part seva amb tota la mala llet que fes falta, s’ha aturat i s’ha quedat mirant-nos amb la pota aixecada. Llavors n’ha sortit un altre amb les mateixes intencions però quan ha vist el panorama ha tornat a baixar marge avall a tot drap. Sí, sí, els pals no només són extremadament útils a l’hora de caminar, també són un element de defensa impressionant. Mai fins ara els havíem utilitzat com a tal, en l’entorn on ens movem, els instints prenen protagonisme i és curiós observar com hem ensumat el perill.
Un cop a dalt, hem fet un bon descans. Mentre pujàvem li he comentat a la Sònia a veure quan ens trobàvem una sargantana que es deixés fer una fotografia. Mentre preníem el ja típic tè matinal, han aparegut dues nenes amb el seu pare. Endevineu amb què estaven jugant? Efectivament, una sargantana. He pensat que per alguna cosa devia ser, així que els hi he demanat si li podíem tirar una fotografia. Hem estat parlant una bona estona amb ells i la Sònia li ha preguntat si sabia algun lloc on poguéssim dormir. Tot i que al mapa no estava marcat, ens ha dit que a Cardedeu, just al costat de l’estació de tren hi havia un lloc on estaríem bé. Estàvem la mar de feliços de veure com seguint les senyals tot anava fluint.
Hem reprès la marxa, ara tocava baixada. Quan hem arribat al Coll del Bordoi ja havíem acabat l’etapa i ens venia de gust dinar carn a la brasa. Hem començat a baixar fins a Llinars del Vallès, hi havia només un quilòmetre i potser pel camí trobaríem alguna cosa. Quan portàvem 500 metres i hem vist que baixava un cotxe ens hem dit: “Va provem-ho!”. La Sònia ha aixecat el dit i jo darrera seu també. Siiii!!!, aquest cop a la primera! Hem pujat al cotxe cap a Llinars. Llavors li hem explicat que anàvem a buscar el tren per anar a Cardedeu. –Ah, doncs jo vaig a Cardedeu, si voleu us porto-.
Seria avui el dia més afortunat de la nostra vida? Llavors li he preguntat: “Per dinar estem buscant un restaurant on facin carns a la brasa.” – Doncs, just al costat de l’oficina on treballo hi ha un restaurant (Restaurant Palatino) que està molt bé-. Estàvem a punt de rebentar d’emoció. Hem dinat fabulosament i hem anat cap a l’hostal (Hostal Galícia de Cardedeu). Ara toca descansar, demà ens espera una bona etapa.
