Ja falta poc, només tres etapes més i cap a casa. Avui m’ha costat molt començar, ja acuso el cansament de tants dies seguits caminant. A les 8.15 he baixat a esmorzar i ho he fet d’allò més bé: torrades amb embotit, amb mantega i melmelada, llet amb cereals de xocolata i corn flakes, coca de sucre, dos sucs de taronja naturals, una truita i algun trosset de xocolata i fins i tot alguna ametlla rapinyada. Boníssim! Ahir no havia sopat i tenia gana.
He recollit les coses i amb poques ganes he començat a caminar. M’he equivocat només sortir de l’hotel i he perdut 10 minuts. Vaja…
Poc a poc i molt tip, he aconseguit arribar a Jou. Uns dos quilòmetres de pujada que se m’han fet eterns. He necessitat parar i descansar una estona. Un descans d’aquells que senten tant bé pq saps que no hi ha cap pressa. La previsió del temps deia que havia de ploure tot el dia però la cosa s’anava aguantant, a més tenia una mica de mal de panxa.
Recuperat he seguit pujant. Al cap d’una estona he mirat el gps i HORRRRROR! Estava seguint el GR però la ruta era totalment incorrecte. M’ha tocat recular fins a Jou altre cop. Total 30 minuts perduts i una pujada que no ha servit per res, sort que havia descansat.
El camí correcte era molt més senzill i rapidament m’he plantat a Estaís i llavors a Espot. Al final he arribat a la una i poc, però no tenia gana. M’he pres un Acquarius i a les dues he tornat a arrencar, encara em quedaven 8km fins al refugi i el temps encara aguantava, inclús feia estones de sol.
La pujada era còmode i no massa forta. Havia recuperat les ganes i l’energia. A les 15.30 em faltava una hora per arribar, però m’ha vingut de gust parar i dinar.
Ha estat un dinar una mica accidentat, s’ha posat a ploure, han vingut els cavalls i el sobre de pasta a la carbonara que m’havia imaginat no era el que em pensava.
Dues galetes i a caminar encara que plogués. Jo crec que en el fons em venia de gust caminar mentre plovia. Havia fet tot el necessari durant el dia pq així fos.
Al cap de poca estona ha parat de ploure i uns minuts més tard he arribat al refugi. L’Ernest Mallafré és el refugi més senzill en el que he estat durant aquesta ruta. Però demà sortiré aviat i per descansar i veure algun episodi de ‘la reina del Sur’ ja em servirà.
Demà toca gaudir del Parc d’Aigüestortes, demano que faci bon temps!
