Això ja s’acaba. Ahir vaig sortir amb pluja i boira. 10 minuts després de sortir del refugi hi havia l’estany de Sant Maurici, però quasi només el vaig intuir. L’espessa boira només em va deixar veure la presa i poc més. Sort que el recodrava d’ara fa deu anys!
La pluja anava minvant i la boira desapareixent. La boira va marxar però la pluja em va acompanyar quasi tota l’etapa. La pujada fins al punt més alt va ser dura ja que el camí era ple de pedres i es feia complicat. Tot i això em sentia bé i fent petites parades anava pujant. Quan vaig ser a dalt el vent bufava fort i donava una agradable sensació de solitud i aïllament. M’anava trobant d’altres excursionistes tots totalment tapats ja que la pluja, sense ser massa intensa, seguia sense donar tregua. Les meves botes impermeables ja començaven a tenir aigua a dins.
Just començar la baixada vaig tenir un regal i una foto preciosa. Durant una estona va sortir l’arc de Sant Martí, símbol de bona sort. La imatge era preciosa: les muntanyes, els estanys i l’arc de Sant Martí. Vaig aprofitar per fer unes quantes fotos.
La baixada anava còmode però calia anar en compte a no relliscar. Tot i així vaig tenir uns quants ensurts, res s’important. Una paradeta ja molt a prop del refugi per recuperar energia i al cap de poc vaig arribar.
Després de dinar un plat de pasta amb el fogonet el cel es va tornar a tapar i va caure un bon xàfec. Jo ja era a lloc, em vaig dutxar, fer estiraments i aprofitar per descansar. L’etapa tot i ser curta era exigent i estava cansat.
A la nit un deliciós sopar i una divertida partida de parxís, que per cert vaig acabar guanyant, van posar punt i final al dia.
Avui he sortit aviat. No tenia clar si fer dues etapes ja que podia agafar una variant del gr11 que era més curta. Ho he intentat però al final incomprensiblement m’he equivocat i he fet l’etapa tal qual tocava avui. 13 quilòmetres enlloc de 7, això sí molt menys exigents físicament. De fet he trigat quatre hores i mitja que era el mateix que estava previst pel camí curt.
Com que ja tenia reservat el refugi he decidit quedar-m’hi. Poquet a poquet tampoc cal forçar-se, tot i que avui em sentia especialment fort físicament. No sé si és que ja estic al final o que el meu cos s’ha acostumat o que simplement les etapes són més curtes.
Excepte el darrer quilòmetre i mig que la pendent era molt pronunciada m’he sentit molt còmode. La major part del camí era pista forestal i es feia bé. De fet, hi ha hagut un moment que tot i ser pujada les meves cames volaven i tenia la sensació que feia baixada i tot! Això sí, al primer tram les sabates m’han quedat xopes degut a que tot estava moll de la pluja d’ahir. M’he descalçat unes quantes vegades i les botes estaven plenes d’aigua i els mitjons regalimant!
A les 13.15 ja he arribat a lloc. He rentat la roba per darrer cop, he dinat el pícnic i ara tinc tota la tarda per descansar i fer les darreres reflexions finals d’aquest llarg i profund viatge. Caminant, especialment si vas sol, el viatges sempre són llargs i profunds, com no podria ser d’altra forma.
1 comentari
Vinga que ja tens una banda més de Catalunya feta!