Avui em poso un suspens en logística. El dijous passat quan vaig reservar els allotjaments no vaig trobar allotjament ni a Mont-ral ni a l’Arbolí a booking i l’any passat quan havia planificat les etapes tampoc n’havia trobat. Enlloc de buscar més vaig dir que volia tancar-ho i vaig reservar l’alberg els Masets i un apartament a Cornualla de Conflent que eren els que estaven més a prop. El tema és que enlloc d’haver pogut allotjar-nos al mateix poble on acabàvem l’etapa hem acabat voltant un piló.
Avui a les 8h anàvem a sortir i de cop m’he adonat que la meva mare ens havia de portar al punt de sortida amb cotxe. Agafa la Martina que estava dormint, posa-la al cotxe i cap allà. Entre una cosa i l’altra hem sortit a les 9h. Una hora perduda que ha fet que anés estressat els primers quilòmetres i ben indignat.
I l’arribada a l’Arbolí el mateix, arribo al poble i un refugi allà mateix. Obert feia menys d’un any, per això l’any passat no l’havia vist al planificar les etapes.
En fi, indignació màxima dins meu, però sense opció a fer res ja que havia pagat per adelantat tots dos allotjaments. Si hagués deixat fluir més m’hauria sortit més barat i hauríem estat millor. No puc fer res més que prendre nota per a futures vegades. A l’anar amb els meus pares preferia anar amb l’allotjament segur, quan el que hauria d’haver fet és fluir com faig habitualment. Les lliçons quan camines són dures… l’evidència dels teus errors t’aixafa sense compassió, sona dur però és així. Per això aprenc tant quan camino.
Un cop m’he pogut allunyar una mica de la meva indignació, poc a poc m’he anat relaxant i endinsant dins el paisatge. La bellesa del Montsant és difícil poder-la descriure en paraules, t’atrapa i et sents part d’un lloc amb una energia especial.
Quan hem acabat la primera pujada hem parat a esmorzar. Llavors hem seguit per sobre una cinglera, a mil metres d’altura i amb excel·lents vistes amb el mar de fons, un camí ample i bastant planer ens ha permès arribar al quilòmetre 12 de l’etapa a bon ritme. Sort que feia una mica de núvol i hi havia alguns arbres, quan faltaven les ombres el sol picava fort.
Llavors ha vingut una baixada forta, al meu pare li costava baixar i ja es notava cansat. Just ens tocava creuar una carretera i li he dit que si volia parar i que la meva mare el recollís ara era el moment, sino hauria de fer sí o sí els sis quilòmetres que faltessin ja que eren enmig del Parc Natural sense cap carretera. Ha preferit parar. Com diem amb la meva filla: s’ha de saber dir prou.
Un cop hem enviat la localització correcte i li he deixat les coses que podia necessitar per tal que estigués bé, jo he seguit caminant. M’he deixat anar i he avançat a molt bon ritme, em sentia a gust i amb energia i al cap de pocs minuts he entrat en un autèntic bosc de fades: silenciós, ombrívol i amb grans roques. Al creuar el riu hi havia una gorga que si hagués fet més calor i anat amb més temps m’hi hauria banyat sense dubtar.
Llavors ha vingut una forta pujada, allà he pensat que el meu pare havia fet ben fet de parar. Un cop a dalt m’he hagut de parar una estona, el paisatge era imens, màgic, m’ha atrapat totalment i he sentit que formava part d’alguna cosa molt més gran. Assentat i en silenci l’he contemplat una estona. Són moments així pels quals val la pena perdre’s fent ruta.
Quan ha passat l’encanteri he tornat a reempendre la marxa i he baixat quasi corrent a l’Arbolí, m’agrada baixar ràpid, m’hi sento còmode i la meva concentració és màxima. En poca estona he arribat al poble. Els meus pares anaven una mica tard, tot ben suat m’he demanat una cervesa per esperar-los i hem dinat al poble mateix. Llàstima que teníem l’apartament pagat, l’Arbolí és un poble perfecte per fer-hi nit i sortir directament d’allà. M’ha fotut.
Crec que un dia tornaré només per fer tornar-me a perdre pel Montsant i dormir a l’Arbolí.
