Avui he dormit bé, m’he aixecat aviat, esmorzat i a tres quarts de vuit ja érem al cotxe amb la meva mare per tornar a l’Arboli des de Cornudella de Montsant.
Vaig estar valorant els problemes logístics d’ahir i el cansament del meu pare. Així doncs vam estar-ho parlant i vam considerar que el millor era que jo fés l’etapa sol fins al Coll de la Teixeta i allà dinar tots quatre i després sortir el meu pare, la meva filla i jo i fer els darrers sis quilòmetres plegats fins a l’Argentera.
Puntual a les vuit he començat a caminar. He desfet un petit tros de la carretera que havia vingut amb cotxe fins abandonar-la i endinsar-me ja dins el bosc.
Els primers dos quilòmetres m’he trobat algunes cases molt senzilles, quasi barraques, però molt ben cuidades enmig del bosc. En una d’elles hi havia una nota d’un advocat advertint a un veí que no el deixava passar més per la seva propietat que no hi tenia dret. He pensat que per bonics que siguin aquests entorns el mal rollo és inevitable amb certes persones. M’ha sabut greu per ells, una forma trista de desgraciar la bona energia del lloc. Tot i que no tenia res a veure amb l’excepcionalitat de la d’ahir.
Un camí senzill, sense res d’especial, pista forestal i calitja que donava a entendre que la calor estava pujant ràpid. Sense dificultat he fet els primers dotze quilòmetres d’una tirada fins a l’Ermita de Puigcerver. He aprofitat per fer-hi una parada tranquil·la i menjar la poma i fruits secs que portava.
Quedaven poc més de cinc quilòmetres fins al Coll de la Teixeta, però han estat d’allò més complicats. Per culpa del parc eòlic havien hagut de modificar la ruta. El track que tenia al mòbil no era correcte i m’he perdut. He intentat tornar al track que tenia marcat atravessant la bardissa però quan era a 20 metres hi havia un gran penya-segat artificial que em feia impossible baixar. Evidentment no m’arriscaré a fer-me mal, així que he tornat al track que hi havia marcat tot i no ser el del mòbil. M’he desviat moltíssim i el camí era horrorós i amb una pendent bestial. Ha estat la part més complicada de l’etapa, llavors arribar fins al Coll de la Teixeta ha estat un mer tràmit. No tinc res en contra dels parc eòlics, al contrari, però amb els milions d’euros que arriven a valer podrien invertir la calderilla que sobra en fer un gr7 correctament marcat i que s’hi pogués passar bé.
M’ha sorprès la vista instants abans de l’arribada al Coll de la Teixeta. Ahir vam poder veure un paisatge sense cap mena d’intervenció humana, cosa absolutament excepcional, però avui he mirat i era tot el contrari. Una gran pedrera, dos parcs eòlics, una línia d’alta tensió i carreteres a dojo. Sense intenció de criticar-ho, m’ha impactat.
Un cop al Coll ens hem trobat tots quatre, hem dinat sense pressa però a l’idea i la Martina, el meu pare i jo hem remprès la marxa. La meva mare ens esperaria a l’Argentera un parell d’hores més tard.
M’ha fet moltíssima il·lusió que la meva filla m’acompanyés un trosset de la volta a Catalunya a peu. Ara també en forma part. Quan caminàvem plegats ella i jo m’adonava que quan la vaig començar ara fa dotze anys ella encara no hi era i ara, amb 7 anys, m’estava acompanyant amb un ritme fantàstic!
El paisatge, especialment al principi, era d’una gran bellesa. A la dreta una gran cinglera formada per roques imponents i a l’esquerra vistes llunyanes al mar. La temperatura també era agradable i els quilòmetres, excepte els dos últims, han passat ràpid. Jo en portava 22 i la Martina 4, però facis els quilòmetres que facis, els últims dos sempre costen.
Un cop a l’Argentera hem anat fins a l’alberg, he agafat algunes provisions del menjar que sobrava als meus pares pel sopar i l’esmorzar de demà i m’ha despedit d’ells.
Mil gràcies per tot l’esforç a nivell físic per acompanyar-me papa i mil gràcies per tot l’esforç logístic mama! Sé que ha costat però només pel fet que la meva filla m’hagi acompanyat un trosset ja ha valgut la pena. Gràcies!
