Déu ni do! Avui era l’etapa que més em feia patir i no ha estat per menys. A 2800 metres, només jo sol i amb mal temps m’he sentit com un autèntic alipinista.
El dia ha començat tranquil, a les 7h ja caminava. La previsio del temps era dolenta i si anava aviat encara tenia alguna opció. Abans de començar he menjat un tros del súper entrepà de bull negre que em van preparar a Can Tiranda. A les 8 i poc he parat a fer el segon esmorzar. M’ha anat bé per alleugerir pes.
Amb les piles carregades he seguit pujant a poc a poc però sense descans, bé per fer-me alguna foto amb el trípode i el comandament a distància i poc més.
A les 10h ja era al refugi d’Ulldeter i la neu, a 2200 metres ja feia acte de presència. Tenien ‘home made cookies’, és a dir, galetes casolanes gegants de xocolata i me n’he regalat una. Sort! Pq pocs metres més tard ja m’he hagut de posar els crampons i les polaines i començar a pujar amb tot ple de neu. Era la meva primera vegada. No sabia que cansés tant, em faltava l’alè i anava pujant com podia. Allà sí que m’he creuat amb molta més gent. Em sentia un mindundis sense experiència pq els veia sobrats, però, és clar, ells anaven de baixada!
Un cop a dalt m’he sentit orgullós de mi mateix. He seguit tan panxo, però de cop tota la gent ha desaparegut i m’he quedat totalment sol direcció cap a Núria. Instants després han començat a entrar núvols. Instants després a haver-hi moltíssima més neu. Instants després a plovisquejar aigua neu. M’he començat a posar nerviós i l’adrenalina se m’ha disparat.
‘T’has de calmar’, m’he dit. La part bona és que és pluja i no neu. El temps tampoc és tant dolent, només són els núvols que han baixat. La pujada se m’ha fet eterna, no es veia el camí pq estava tot ple de neu i núvols. Només em guiava pel GPS i el track al mòbil. Sino l’hagués tingut no hauria pujat. La precisió era envejable i jo em sortia del camí tota l’estona.
M’ha semblat que passaven hores, només érem la muntanya i jo. Finalment he acabat la part més difícil i el temps ha millorat una mica. M’he relaxat i he acabat de pujar fins a dalt. El silenci era absolut.
He anat caminant gairebé dos quilòmetres per la carena amb l’alè recuperat i content, molt content. Hi havia menys neu, però quan en trobava relliscava bastant. Els micro crampons que vaig comprar m’han anat molt bé per anar posant i traient.
La baixada ha estat ràpida, quasi caic un parell de vegades. Estava totalment ple de neu, si hagués tingut esquís hauria pogut baixar tranquil·lament. Al principi anava amb molt de compte baixant de costat i mirant de no relliscar, quan he agafat confiança i la pendent era una mica menor he començat a baixar entre corrent i patinant. És quan he estat a punt de caure.
La neu ha disminuït i he pogut seguir caminant amb normalitat. Això sí, sota una pluja cada vegada més intensa. Avui he amortitzat el súper paravents. He arribat a l’hotel de la vall de núria amb els peus i el cos ben sec.
Igual que a la pujada, a la baixada m’he anat trobant moltíssimes marmotes i isards. Al principi estaven molt lluny de mi, al final n’he tingut una a menys de deu metres. Els isards eren diferents, quan em veien ja marxaven. M’ha agradat molt trobar-me amb una manada d’uns 30 exemplars poc abans de Núria. Al final veia que els animals em miraven amb una barreja de por i curiositat.
L’etapa de demà és una mica més suau i no em trobaré neu ja que em quedo just per sota dels 2000. M’ho pendré més amb calma i esmorzaré a l’hotel. Avui buffet lliure per sopar, m’ho he guanyat!
2 comentaris
No em puc creure que hagis escrit “home made cookies”
Keep on walking super walker!
És el que deia al pot, jo ho he traduit al català per si de cas XDDD