L’estapa d’avui ha estat d’una bellesa colpidora. Finalment he interioritzat el concepte bellesa colpidora.
M’he aixecat aviat i ben recuperat. A les 7h ja sortia a caminar gràcies a que l’Hotel Sucarà m’havia preparat un pícnic ahir a la nit. Per cert, un hotel molt agradable i familiar. Em van fer sentir com a casa, moltíssimes gràcies!
Doncs bé, caminant caminant em pensava que ja tenia un bon tros fet. Quina ha estat la meva desagradable sopresa quan resulta que havia agafat el GR que no tocava. M’he enfadat molt pq de poc m’havia servit matinar tant. Però no podia fer altre cosa que desfer el camí i apendre la lliçó: Ja pots córrer que sinó vas en la direcció adequada…
L’esmorzar em pesava, tenia gana i estava enrabiat. M’he parat i amb la panxa plena d’un bon entrepà de xoriç ja m’he relaxat.
La pujada a Arinsal ha estat molt forta. La baixada a Arinsal ha estat molt inclinada. La pujada fins al refugi de Comapedrosa ha estat duríssima. Però és que la pujada i fins al Coll de Baiau ha estat d’una duresa sense igual en tota la resta del GR11. La pendent era impressionant i quan he arribat als estanys més que caminar saltava de roca en roca. Un regirapeus en tota regla!
Això sí, el que tenia de dur ho tenia de ‘bellesa colpidora’. Un paisatge que et feia contenir l’alè reservat només pels que fem l’esforç de pujar-hi. Escoltar el silenci envoltat d’imponents muntanyes et fa connectar amb la natura vulguis o no i et sents petit petit petit i, al mateix temps, gran gran gran pq formes part de tot.
Un cop al Coll de Baiau he estat molt content tot i sentir-me esgotat. M’he fet una foto per emmarcar i m’he disposat a baixar. Si em quedava el més mínim dubte que l’any passat havia de parar, m’ha quedat del tot confirmat que la decisió era correcte. Tenia menys de dos quilòmetres fins al refugi i he trigat dues hores!
La baixada era vertical i sobre pedres esmicolades que feien patinar fàcilment. Llavors han començat grans pedres esmolades que havies d’anar saltant d’una a l’altra amb concentració màxima. Sino fos pq estava tant cansat ho hauria trobat divertit i tot.
Poc abans d’arribar al refugi he carregat bé d’aigua en una cascadeta i he pogut tocar neu de la que va caure fa uns dies.
El refugi és bàsic però m’hi sento a gust. Avui dorm amb mi un noi de la República Txeca que porta 17 dies caminant des de Pau. Jo ja en porto 5, demà penjaré post pq evidentment aquí dalt a 2571 metres no hi ha cobertura. Bona nit.
