M’he aixecat aviat, ja no tenia mes son. Per esmorzar només he menjat una poma, tenia la panxa mig mig i volia que reposés una mica de bon matí. He preparat les coses i m’ha vingut a buscar la Mireia per portar-me al lloc de sortida.
Hem estat xerrant una bona estona! Li he explicat que estic fent la volta a Catalunya a peu i ja estic a punt d’acabar-la. M’ha explicat que està indignada amb l’administració, una altra, ja que els hi posen mesures absurdes a les granges i ha fet que molta gent amb granges petites o que ja eren una mica grans acabessin plegant. Al final tinc la sensació que el discurs oficial és ajudar als petits però a la pràctica amb les mesures i trabes que posen, només aguanten els grans mentre els petits són perseguits.
Abans de despendir-nos m’ha ensenyat la cabra de Cabra del Camp. És centenària, i feta de ferro.
Ja tenia més gana i aprofitant que hi havia el bar del poble obert, he demanat un entrepà de xistorra amb formatge. Estava bo, però me n’he recordat en algun moment mentre caminava. Amb les piles carregades he començat a caminar, abans però reservant per dormir al refugi de La Riba.
El dia ha començat amb papallones i de bastants tipus! Però no es deixaven fotografiar. Feia un bon sol i estaven molt mogudes.
He anat amb molta calma, ja que tenia alguna molèstia al taló d’aquiles dret. Però m’he anat escalfant i sense adonar-me’n he caminat a un ritme similar al d’ahir.
He fet els 17 quilòmetres fins la Riba d’una tirada. No hi ha gaire res, he passat per Prenafreda i l’Illa, però ni una botiga o bar. Com a curiositat just després de l’Illa estan construint una autovia i m’ha tocat passar pel mig de l’obra. Un dels responsables de l’obra ha flipat al veure’m travessar pel mig. Molt amablement m’ha indicat per on passar i he seguit el camí. Això sí, ens ha passat una pala d’una retro tres vegades més gran que jo per sobre el cap.
El paisatge cada vegada és més sec i el clima més calorós. Es nota que ja no estem a Solsona. Hi ha moltes cases abandonades o que es nota que no hi van mai. En general la sensació és que la zona de Solsona és més rica que l’Anoia i l’Anoia més rica que la Conca de Barberà.
A dos quarts de tres he arribat a la Riba amb ganes de dinar al refugi. Em pensava que estava al poble mateix, però estava a tres quilòmetres més. He trucat per assegurar-me que em servirien el dinar. Quina ha estat la meva colosal sorpresa quan m’ha dit que tenien una citació judicial les dues sòcies de l’empresa i que no passarien la nit al refugi i que no em podien deixar sol. Que havia intentat trucar-me però no tenia el meu telèfon pq el seu fixe no tenia registre de trucades. He flipat. M’ha dit que ho sentia moltíssim però m’ha molestat bastant. Abans no m’entrés la mala llet, ja que si m’ho hagués dit quan he trucat a les deu del matí hauria pogut parar al poble d’abans on hi havia un hotel, m’he assentat per dinar al bar del poble. Tenia males opinions, però era l’únic i volia dinar.
He demanat una cervesa i he avaluat les meves opcions i i m’he rendit a l’evidència: tocava anar cap a casa. Tenia l’estació a menys de 10 minuts caminant, sortia un tren en 30 minuts, no tenia allotjament a la Riba, havia caminar dos quilòmetres enrere i pagar 70 euros en un hotel normal sense esmorzar i la nit de dissabte ja estava ocupat, sino havia d’arribar a Mont-ral que eren 11 quilòmetres amb un desnivell positiu de 600 metres amb la panxa plena, no havia aconseguit muntar cap plan interessant pel dissabte amb la meva germana i la meva filla quan vinguessin a buscar-me pq tot estava ple, el centre astrònomic sonava bé però la previsió era de núvol,… ufff, no calia donar moltes voltes: cap a casa. Tot i que la idea inicial era fer fins a Mont-ral, crec que és bo interpretar les senyals i així també quan torni a reempendre el viatge logísticament serà més senzill arribar a La Riba que a Mont-ral. Com sempre ens diem mútuament amb la Martina: s’ha de saber dir prou.
Doncs com aquell que no vol la cosa, ja estic al tren a menys d’una hora de Girona. Em sorprèn la quantitat de persones, principalment nois joves, que es baixaven la mascareta per parlar. M’ha donat tan mal rollo un espai tant tancat, ple de gent i alguns sense mascareta que jo me n’he posat dos. Sort en tenim de la ciència.
En total han estat 6 dies de ruta i 125 quilòmetres. He gaudit molt caminant i m’alegro moltíssim d’haver seguit quan vaig tenir el moment de crisi a la tercera etapa. Tot ha sortit molt bé, però la zona no està preparada i és la vegada que he tingut més problemes per aprovisionar-me en tota la volta a Catalunya. L’únic lloc similar que recordo és una part de la Ruta del Ter a la zona del pantà de Sau.
La part bona és que el més difícil ja està fet i de La Riba a Fredes la cosa està més ben preparada. Veurem què ens depara el futur i veurem quan tornaré a fer la darrera part del Gr7. Quan hagi de ser serà, però amb ganes que sigui aviat. Gràcies!
PD: Sembla que agafar el tren era la opció més adequada. Al final m’ha sortit gratis ja que no he trobat cap màquina ni cap revisor 🙂
