He dormit més del que em pensava. Al final he sortit del refugi a les 9.30. L’esmorzar ha estat molt simple, no pq no tingués gana sinó pq només em quedaven uns quants fruits secs. Juntament amb una infusió han estat el meu esmorzar.
He baixat decidit a arribar a Àreu aviat per dinar i així ha estat. El paisatge era similar al de dies passats: vaques, cavalls, rieres, prats i boscos. No pel fet que es repetís implica que fos monòton. Són paisatges preciosos.
Resguardat per nombroses i inmenses muntanyes, la Pica d’Estats era la més alta, he anat baixant la vall fent una única parada.
A les 13.45 ja havia fet els quasi 16km de l’etapa. Estava content i disposat a assaborir un bon dinar. Quina ha estat la meva sopresa que dels 4 restaurants del poble ni un d’obert. M’han dit que la temporada aquí era curta, juliol i agost. L’únic que m’han ofert ha estat un senzill entrepà al càmping del poble, el càmping Pica d’Estats. A Àreu la Pica d’Estats és omnipresent.
Per sort a la casa rural m’han ofert sopar. I aquest sí que ha estat a l’altura. Una mica desanimat, no esperava gran cosa, però m’han fet un senzill però deliciós sopar: escudella, carn amb bolets i amanida de l’hort. Ha estat com si la iaia em fes el sopar. I això m’ha alegrat el cor i també m’ha posat nostàlgic.
Àreu és un d’aquells pobles que notes que lentament va morint. La gent es va fent gran i els joves, tot i que els agrada, no es queden. El poble no pot competir amb la ciutat i les noves inversions són quasi inexistents.
Esperem que tornin temps millors per aquests pobles on tens el temps per escoltar un silenci, només trencat per la pluja tranquila, després d’un sopar de casa la iaia.
PD: Moltes gràcies Casa Besolí pel tracte rebut. 25 anys fent turisme rural ho poden dir molt poques persones.
