De Sant Martí d’Empúries a Torroella de Montgrí, hem fet el cim!

Avui hem estat a un petit pas de la debacle total. Tot i el cansament us expliquem l’etapa:

Ens hem aixecat a les 7:30 i hem començat a caminar a les 8:15. La platja de Sant Martí d’Empúries no és gaire recomanable per dormir-hi, la màquina d’aplanar la sorra ens ha trencat el son i hem descansat regular. Al matí els ànims estaven més baixos del normal. Inclús ens hem plantejat agafar-nos el dia de descans. Hem caminat fins a l’Escala i al passeig de Riells hem parat a esmorzar tal com Déu mana. Un entrepà cadascun i un Aquarius.

No ens imaginàvem pas que Montgó quedés tant lluny a peu, hi hem acabat arribant i hem descansat una estona més. Llavors, per fer una mica més de camí hem volgut arribar fins a Punta Ventosa. Eren només dos quilòmetres i a dalt comptàvem dinar i fer un bon descans gaudint d’unes vistes fantàstiques. Sense esperar-nos-ho aquesta part s’ha convertit en un autèntic infern: El camí era inexistent,les pedres afilades se’ns clavaven a les soles, caminàvem tota l’estona al costat dels acantilats, amb un sol de justícia, pujant i baixant continuament. En resum, un trenca-cames. Al final hem aconseguit arribar a dalt, però a quin preu? La Sonia s’ha parat a expressar les emocions i el cansament del moment. Jo he arribat a dalt amb nàusees. De dinar, res de res, hem dormit d’una tirada un parell d’hores. Quan ens hem aixecat, tots dos estàvem d’acord que no estàvem en condicions de pujar fins al Castell del Montgrí. Hem decidit dinar alguna coseta, mitja truita cadascun i un parell de rodanxes de pinya en almívar.

A partir d’aquí la cosa ha fet un gir de 180 graus. La pinya ha obrat un petit miracle en nosaltres. Ens hem començat a sentir més frescos i contra tot pronòstic, hem fet d’una tirada 10 km a un ritme superior al que marcava el propi llibre del GR-92. I us podem assegurar que és un ritme molt fort. Estàvem llançats, l’altímetre del GPS ens deia que estàvem a 150 metres d’altura i el Montgrí en tenia 300. Només en faltaven 150, podíem deixar-ho per demà, tal com havíem parlat o seguir. Hem decidit començar l’ascens. Ens hem conscienciat i cadascun ha fet un petó a una marca de GR que hi havia en un abre just abans de començar la pujada final. Les vistes ja a mitja pujada ens han fet adonar que no haver pujat avui hauria estat un pecat. Hem fet el cim, ens pensàvem que seria més complicat.

Però… un cop a dalt… El castell del Montgrí estava a la muntanya del costat!!! Seguint la ruta, hem fet una baixada d’uns 100 metres i hem començat l’ascens definitiu. Aquí si que hem suat, eren 100 metres de pujada vertical. Hem arribat al Castell ja gairebé de fosc. La baixada ha estat potent, però després de tot el que hem passat avui, veure que al final sí que arribaríem a Torroella ha facilitat el tros final.

Mireu quines vistes des de dalt:

L’etapa d’avui ha tret el millor i el pitjor de cadascun de nosaltres. Fer el GR-92 està essent tot un privilegi. Ens fa sentir autèntics i ens permet sentir-nos nosaltres mateixos. Demà dormirem fins tard, i començarem l’etapa a la tarda, arribem fins on arribem, sense presses si us plau.