Caminar mola. Feia dos anys i mig que vaig fer El Camino (de Santiago) i ja no recordava lo bé que s’està essent un caminant.
De matinada s’ha posat a ploure molt fort a Girona i no tenia gens clar si sortir avui o demà. La previsió no acompanyava. He preferit esperar i sortir més tard. Enlloc de marxar a les 8h, hem sortit amb cotxe direcció Ulldeter a les 9:30. M’havia d’arriscar.
Hem arribat a UlldeTer (Gràcies Sònia per acompanyar-me!). Un cop aparcat el cotxe, feia molt vent i estava ple de neu. Com hem pogut, hem arribat a dalt el refugi (20 min) que és des d’on arrenca la ruta. Ens hi hem estat poca estona, feia molt vent i fred i la Lila (la gossa de la Sònia i meva) es quedava plena de neu. Hem baixat i a l’aparcament ens hem despedit. La ruta aquest cop la faig jo sol.
He anat baixant i ràpidament la neu ha desaparegut i l’agradable soroll del Ter m’ha començat a acompanyar. Pensant en les meves coses i sense haver desconectat del tot de la feina, en menys de dues hores he arribat a Set Cases. Ja eren les 14h! Però després m’esperava una pujada de 500 metres en vertical i enlloc de dinar he fet una barreta energètica, una poma i a pujar!
Estava desentrenat i ho he notat. He hagut de parar uns minuts per agafar oxígen a mitja pujada. Un cop a dalt he pensat: “Doncs no ha estat tant…”. El típic pensament un cop ho has aconseguit.
Ja a dalt la muntanya, m’he començat a trobar algunes vaques pasturant. Ja era hora de dinar i he trobat un prat fantàstic per preparar la fideuà. Poso l’aigua a bullir i dos minuts abans de tirar el sobre preparat a l’aigua, m’apareix un ramat de 10 vaques decidides a quedar-se’m el dinar. M’havien envoltat i feien cara de pocs amics!
M’he aixecat i he tingut el temps just de posar-me les sabates (sense els mitjons) i agafar la maleta. L’aigua m’ha caigut per terra. Un desastre.
Me n’he anat i un grup de 3 m’anaven perseguint! i, per acabar-ho d’arreglar, tenia la meitat de les meves coses essent escorcollades per uns animals de 350 kg. M’hi he acostat i a la primera no m’han deixat. He hagut de buscar una astuta estratègia per distreure-les. Malauradament, no ha funcionat. Davant l’èxit, he decidit que havia de fer el cor fort, he deixat les coses que tenia a lloc segur i he anat a buscar les altres. A una vaca no li ha agradat gaire i ha vingut a tres metres de mi marcant territori. Al final ho he pogut agafar tot i he marxat cames ajudeu-me.
Entre una cosa i l’altra, ja eren les 16h i jo volia menjar. He trobat un marge mínimament digne i amb el darrer quart de litre d’aigua que em quedava m’he preparat uns fideus Maggi al curry. Boníssims!
Després de fer 10 minuts de migdiada tot somiant amb vaques que venien cap a mi, he seguit fins a Vallobrega. Pel camí m’he trobat un pagès molt simpàtic que tenia tot el temps del mon i els seus dos gossos també. Em lladraven efusivament, però després de l’experiència vacuna ha estat senzill mostrar-me més segur davant d’ells dos i ràpidament ens hem fet amics.
He seguit pel camí i ja tenia ganes d’arribar. Un cop al poble i fent honor a un healthy-style digne d’admirar, he entrat a la botiga del poble i he demanat una pera i una aigua. M’ho he menjat mentre caminava directe al càmping pensant en el sopar. A les 19:15 ja tenia la tenda muntada i m’he regalat una dutxa d’inacabable aigua calenta.
Així doncs, tot fent una bona cervesa, despedeixo el primer dia. Un dia d’allò més agradable. Demà… més!
