A dos quarts de vuit ja era a baix a punt per esmorzar. Però totes les llums eren apagades i ni rastre del meu esmorzar. Després d’una estona rebuscant per l’alberg vaig trobar la guarda que encara dormia, després d’insistir una mica vaig aconseguir despertar-la. És el que té ser l’únic hoste, això no és ni de bon tros el camí de Santiago.
Vaig acabar de preparar les coses, vaig esmorzar i a les vuit i vint minuts ja estava caminant disposat a fer l’últim tram que em faltava per acabar la volta a Catalunya a peu.
El meu ritme, al contrari del dia abans, era més ràpid del previst. A dos quarts d’onze, una mica més enllà del setè quilòmetre, vaig aprofitar que anava sobrat de menjar amb el pícnic que n’havien preparat per fer una bona parada. Hi havia un prat molt bonic, amb ombra, herbeta i una font. La parada em va sentar d’allò més bé. Em vaig posar crema solar i remullar la gorra amb la font. Ben fresc vaig començar a pujar.
Per sorpresa meva, el que esperava que fos la pujada més forta era simplement una pista forestal. Res d’un trenca-cames com el que m’havia trobat a la primera part.
Em vaig anar animant i a un ritme de cinc quilòmetres per hora, amb només dues hores ja estava al quilòmetre setze. La veritat és que el paisatge, tot i no estar malament, no era espectacular i feia bastanta més calor que el dia abans. Sorprès i content del meu ritme vaig acabar d’arribar fins al refugi de la font ferrera per dinar.
Hi havia una parella parlant amb el guarda que només hi és puntualment. Tenien un gos d’aquells de raça perillosa que es va posar s bordar-me però el tenien lligat així doncs em vaig estirar-me a l’herba sobre el pareo i vaig gaudir de l’entrepà de truita amb formatge del pícnic. De postre un muesli amb xocolata d’allò més discret.
La parella ja marxava i el gos feia estona que me’l mirava i el notava tens amb mi. Al marxar van tenir la brillant idea de deixar-lo anar. Anava al costat dels amos però quan va passar per davant meu va començar a córrer cap a mi amb la clara intenció d’atacar-me. Sort que estava al cas, d’un bot em vaig aixecar i posar en posició d’atac. El gos va parar en sec davant meu, va intentar anar-me pel costat però amb l’adrenalina pels núvols també sóc ràpid i no va poder. Llavors la propietària va venir i el va agafar. Em va dir que no feia res i que només volia jugar, jo que el gos m’havia anat a atacar sense jo haver fet absolutament res. A mi, diguin el que diguin, penso que aquest tipus de gossos són un perill ja que són totalment imprevisibles. Sinó hagués reaccionat a l’instant i li hagués fet front de cara mostrant també la meva agressivitat crec que m’hauria mossegat. És curiós la gent sempre em diu sinó em fa por que em passi alguna cosa, mai he tingut ni un ensurt i és que crec que la humanitat és bastant més perillosa que la muntanya.
Abans de les tres vaig rempendre la marxa per acabar els darrers quatre quilòmetres! Al cap de tres vaig creuar Catalunya i vaig entrar a Castelló, me’n vaig adonar per casualitat mirant el gps. Oficialment feia cent metres que acabava d’acabar la volta a Catalunya! Vaig tornar enrere per fer-me un selfie de rigor. No m’esperava ningú i no hi havia cap mena de senyal. Sincerament, amb la satisfacció d’haver gaudir tot el camí recorregut per mi era més que suficient. La volta a Catalunya a peu l’he feta per mi i em sento orgullós que així hagi estat.
Vaig caminar una estona més fins arribar a una pista forestal. La meva preocupació un cop a Fredes era trobar un dels escassos cotxes que tornés cap a Catalunya. No vaig perdre la ocasió i vaig fer parar el primer cotxe que va passar, era una parella de caçadors que tornaven a la Sènia després de fer la batuda del senglar. M’anava perfecte i, molt agraït, vaig pujar amb ells. L’aventura de la volta a Catalunya a peu iniciada ara fa tretze anys s’havia acabat!
A la Sènia vaig regalar-me un tallat amb molt de gel i un gelat. Llavors vaig parar a un altre cotxe que em va portar fins a Tortosa, gràcies Desi! Llavors l’Ahmed, després d’una hora intenant que es parés algú, em va portar de Jesús fins a Xerta. Em va dir que feia trenta anys que havia vingut d’Algèria, ara tenia granges de pavos i pollastres. Finalment una noia jove anglesa que vivia a Paüls em va acabar de portar fins el lloc on havia començat. I és que tothom que es va parar, en un moment o altre, havia necessitat fer autoestop. Probablement no llegiran aquest blog i, tot i que ja els vaig donar les gràcies torno a fer-ho aquí: GRÀCIES!
Un cop al cotxe, vaig recollir les coses i aprofitar per anar una festa d’aniversari d’uns amics que em venia de camí. El dia següent vaig aprofitar per parar a Montserrat i és que no se m’acudia millor lloc que parar al cor de Catalunya a veure la Moreneta abans d’arribar casa.
Ja a casa i amb tot recollit i com sinó hagués passat res, aquí s’acaba el meu diari personal de la volta a Catalunya a peu. Amb el desig que t’ho hagis passat tant bé llegint-lo com jo escrivint-lo em despedeixo: una gran caminada per mi i un pas insignificant per la humanitat, jajaja!