He sortit de casa a les 9 del matí després de deixar a la Martina al colegi. Me’he despedit d’ella amb una bona abraçada, estava nerviós i excitat al mateix temps. La previsió deia que faria bastanta calor i estava una mica preocupat.
He gaudit del viatge de tres hores fins a Paüls sentint un cúmul d’emocions d’allò més variades. He esmorzat tranquilament al cotxe mentre escoltava bona música. He arribat a Paüls a tres quarts d’una tot escoltant Generation Next de Pepsi a Spotify (un cd famosíssim del 98, 25 anys!). M’he preparat i començat a caminar.
Anava trobant algunes ombres i això em permetia passar menys calor de l’esperada. Poc a poc he deixat enrere Paüls mentre anava pujant i he arribat a l’ermita de Sant Roc, un indret preciós ple d’arbres, ombres i taules per menjar. Tot i ser tres quarts de dues era massa aviat per dinar i he seguit pujant.
Quina ha estat la meva sorpresa quan he sentit que l’ambient era d’allò més fresc. Durant les hores de més calor, fins les cinc de la tarda aproximadament el camí era majoritàriament ombra. Ha estat un gran descans per mi.
A dos quarts de quatre només havia fet sis quilòmetres dels 22 previstos, un ritme més lent de l’esperat. Però ja estava a 900 metres i cansat de tanta pujada he decidit dinar amb unes vistes espectaculars. Tot i això el lloc no era gaire còmode i he dinat i seguit caminant.
L’etapa transcorria pel parc natural dels Ports i les vistes i els paisatges eren meravellosos. De fet he pogut veure alguna vista en la que no es veia cap mena d’intervenció humana, un rara avis absolut.
Quan el sol començava a perdre força i a baixar he tingut l’immens privilegi de veure al mateix temps 9 àligues planejant juntes aprofitant les corrents del vent suau. M’he quedat mirant-les emocionat, em sentia immensament afortunat. Hi han estat només una estona ja que al cap d’uns minuts he tornat a tenir vistes al mateix poble punt i ja no n’hi havia cap.
Estava al punt més alt de l’etapa i les vistes m’obligaven a parar una estona. Eren tres quarts de sis i he parat per menjar una poma. Només portava onze quilòmetres, me’n faltaven 10!
A les sis he tornat arrencar doblant el ritme que portava. Sempre anant en compte, he acabat fent els 10 quilòmetres amb dues hores i mitja i sense cap parada.
A dos quarts de nou, ja de nit i amb el frontal posat, he arribat al refugi de Caro (el de la Unió excursionista). El primer que he fet ha estat prendre’m un aquarius sencer. M’havia quedat sense aigua quan encara faltaven sis quilòmetres per arribar i estava assedegat!
M’he dutxat i m’han servit un sopar deliciós: cargols de primer, mandonguilles de segon i brownie de postres. He pujat a l’habitació I amb la panxa ben plena m’he fet un bon massatge amb fisiocrem i uns estiraments complets. Estic rebentat però molt content d’estar altra vegada caminant aquí.
El maig de l’any passat vaig decidir no fer les darreres dues etapes, em venia molt de gust anar amb veler. Volia tornar abans no s’acabés l’any però degut a una hernia cervical que va aparèixer a l’octubre em va resultar impossible. Ara que he aconseguit reabsobir l’hèrnia (els metges diuen que a vegades passa, però en el meu cas hi he dedicat un gran treball perquè així fos) aquí estic, amb tota la il·lusió!
1 comentari
Gràcies Narcís !
Els comentaris estan tancats.