Avui a les set ja estava caminant. Em venia de gust començar aviat i respirar l’aire fresc del matí. He esmorzat tranquil·lament mentre caminava, volia començar ben a poc a poc per deixar que el meu cos s’anés escalfant. Ahir va ser una etapa duríssima. Estava preocupat per una tendinitis al peu dret d’aquelles que si es desmadren t’envien a casa. Va començar ahir al vespre i l’haig de cuidar molt. No m’ha passat mai i no voldria que em passés a quatre etapes d’acabar la volta a Catalunya a peu.
Avui he gaudit moltíssim de les primeres dues hores caminant, no feia gens de calor i un cop el cos ha agafat ritme tot funcionava perfectament. En dues hores he fet vuit quilòmetres. Llavors he trobat una olivera, l’he fotografiat amb la llum del sol travessant les seves fulles i he seguit caminant. Uns metres més tard he reculat adonant-me que tocava descansar una estona sota aquella olivera, menjar unes quantes nous i posar-me crema solar.
El sol anava pujant i començava a fer calor, però era un sol calent, escalfava però no cremava. He connectat les dades i just en aquell instant una amiga m’ha enviat una oportuna cançó per animar-me el viatge: Follow the sun. L’he posat i han sortit uns quatre o cinc ocells de colors de no sé on i han voltat al meu voltant una estona. Ha estat genial, m’he sentit realment afortunat de poder caminar amb aquesta llibertat.
La resta de camí fins la Rasquera l’he fet amb música de la meva playlist de favorits personal. He arribat abans de les onze i m’he regalat un Aquarius, un gelat i dos corissantets de xocolata. Tot i això ha estat una parada ràpida ja que l’ombra a la terrassa de la fleca s’ha acabat. Més crema solar i a seguir caminant.
La música em transporta i ja no he deixat d’escoltar-ne durant la resta de l’etapa. He fet onze quilòmetres d’una tirada. Em sentia bé, a gust, content i animat per la música. Les pujades eren més suaus que les d’ahir i les mosques petites quasi no m’han molestat.
Bona part del camí fins a Benifallet ha estat amb l’Ebre a la meva dreta. Sincerament me l’imaginava més gran. A la part del final he començat a trobar fruiters. Ahir hi havia cirerers però encara no tenien cireres, però els d’avui ja en tenien i eren madures, així que n’he agafat un grapadet per menjar mentre acabava d’arribar a Benifallet.
La ruta passa a un quilòmetre del poble i amb la calor que feia em negava a fer-lo caminant. He intentat parar un cotxe i enlloc de parar m’ha saludat. El següent he aconseguit que es parés i no només m’ha acostat fins al poble sino que anava al mateix hotel que jo. Avui sí que estava fi.
L’hotel Pepo era el millor lloc on podia anar a parar. El restaurant era espectacular. Per quinze euros és el millor menú de migdia que he provat a la meva vida. Més de quinze primers i quinze segons, a cadascun més bo. M’he deixat aconsellar per la Joana: croquetes d’alberginia, escuma de patata amb cruixent d’escarxofa i ou, costella de porc desossada amb pa bao. De postre no he necessitat consell, tenien tiramisú i sabia perfectament que era casolà. Deliciós. Per acabar un trifàsic de baileys. Em pregunten: Amb llet condensada? Tot sorprès li he dit… venga.
He agafat l’última habitació lliure de l’hotel i el menjador estava quasi ple, és el que té fer les coses ben fetes i amb ganes. M’han dit que feien sopars també però he decidit que hi tornaré un altre dia i aprofitaré per veure les Coves Meravelles que tenen molt bona pinta a Benifallet mateix.
Avui he començat el dia menjant dos donuts i ha estat un dia rodó. Així sí, quin gust!
