Recta final. Avui he començat la darrera tongada i si tot va bé el proper dissabte podré dir que he fet la volta a Catalunya a peu. Una il·lusió que es va començar a gestar fa uns 18 anys, la vaig començar fa 12 i ara ja comença a tenir gust de final.
Com cada vegada que començo a caminar els moments abans estic nerviós. Caminar durant dies és un esforç important a nivell físic i emocional. A més avui se m’ha trencat el son i només he dormit 4 hores. Darrerament em passa més sovint que de costum, estava bé però em sentia poc descansat.
Com les darreres vegades el meu company d’etapa ha estat el meu pare. Hem sortit aviat de Girona amb la meva mare, el meu pare i la meva filla. Hem esmorzat al cotxe mentre anàvem direcció a Tarragona i en poc més de dues hores hem arribat a La Riba a punt per tornar a iniciar l’aventura. Recordo la gran remoguda emocional que portava l’any passat per aquestes dates quan estava caminant i la gran necessitat que tenia de caminar una dies sol. Aquest any em sento molt més tranquil, en pau, sense aquesta necessitat, clarament estic molt més a prop del meu eix. A més, tot i que durarà bastants més dies crec que a nivell d’allotjament serà més senzill i això em relaxa. Tinc ganes de caminar i simplement caminar i simplement gaudir del camí. Simplement.
L’etapa ha començat amb bastant desnivell positiu, el meu pare ha pujat poc a poc, però ha pujat, que al final és l’important. Els primers tres quilòmetres tot i ser exigents físicament han estat una delícia pels sentits. Caminàvem entre roques immenses, amb molta ombra i vegetació que en molts moments cobria tot el camí. Hauríem pogut estar fent perfectament un trekking per Costa Rica. De cop em sentia molt lluny de tot, com si estigués molt més lluny de dues hores en cotxe de casa. Era excitant pels sentits.
Vistes espectaculars, grans cingleres i només nosaltres dos. Evidentment i com de costum hem estat totalment sols durant tota l’etapa.
Un cop acabada la pujada inicial hem seguit caminant i amb una hora hem fet quatre quilòmetres senzills de lleguera baixada per pista ample. De cop ja portàvem més de 7 quilòmetres caminats i era la una del migdia. Així doncs hem decidit fer una pararada per recuperar forces i menjar una mica.
Els quatre darrers quilòmetres ja feia més calor i el cansament es començava a deixar sentir. Ja pot ser l’etapa de 10, 25 o 40 quilòmetres… els darrers 2 quilòmetres de l’etapa sempre costen de fer, és purament psicològic! És curiós, el nostre cos i ment sempre es prepara i quan arriba al final deixa d’estar en tensió, es relaxa i permet que surti el cansament.
Un cop a Mont-ral, la meva mare i la Martina ja estaven al restaurant. Tot fent un bon dinar hem gaudit de les vistes espectaculars del poble de Mont-ral.
Tot i ser la primera etapa i ser curta estàvem cansats i els dos gairebé ens hem adormit a taula després de dinar.
Llàstima que no sabia que a Mont-ral hi havia un alberg. N’havia reservat un que estava a només 6 quilòmetres però s’hi arriba per una carretera de curves de 20! Així que hem trigat 30 minuts a arribar a l’alberg dels Masets, animats i amb bona música al cotxe això sí.
Just abans d’arribar a l’alberg hem trobat un cotxe parat a la carretera. He vist els nois i m’he parat. Havien anat a veure el riu i s’havien deixat les claus a dins, els mòbils també i el cotxe engegat! Els he deixat el mòbil per trucar a les seves mares, increïblement sabien els números de memòria perquè els hi portessin la clau de recanvi. Estaven súper agraïts, realment he estat el seu salvador. A vegades ser bona persona és ben senzill. Demà més!
