Tip com un rènec, he començat l’etapa. M’he despedit del santuari amb una foto de postal com a record. El cel blau radiant i les campanes repicant el virolai de les nou.
La baixada a Queralbs ha estat ràpida. El paisatge era bucòlic: el riu, el cremallera, cascades i més cascades.
Un cop a Queralbs, m’ha sorprès la feina que van fer durant el boom immobiliari. Havien construit molt, però el més sorprenent és que a molts habitatges es nota que no hi van quasi mai. El poble era un desert.
M’he parat a descansar sota el porxo de l’esglèsia romànica. El cel s’ha tapat ràpidament i ha començat a ploure. M’ho he agafat amb calma, m’he preparat un tè i m’he menjat un parell de napolitanes que havia agafat del bufet. Quan ha parat, entre una cosa i l’altra havia passat hora i mitja i he seguit caminant amb un bon sol altre cop. Estava content, el temps i jo anàvem sincronitzats.
Pel camí m’he trobat un altre caminant, finalment! Però només estava fent una excursioneta. Xerrant i caminant, ens hem despistat i hem agafat el camí que no era. S’ha posat a ploure altre cop i he preferit tornar enrere fins a recuperar el GR. Al final m’ha implicat fer un parell de quilòmetres extra, però almenys he trobat algú!
Un cop resituat he seguit jo sol, completament. S’ha començat a tapar moltíssim i a tronar. He preferit esperar 15 minuts refugiat sota una roca, ja que tenia la tempesta bastant a sobre i em fa il·lusió arribar al final de la ruta intacte. He seguit i 10 metres més endavant del lloc on he deixat el camí hi havia un mini refugi fet amb pedra! Quina ràbia, almenys no m’ha tocat cap llamp.
La baixada cap a Planoles ha estat dura. La pendent era molt forta, els meus genolls ho notaven i anava parant de tan en tan.
Planoles té un aire decadent. Excepte un carrer que les cases eren noves i molt boniques. Entre que he arribat per un cami amb unes herbes que m’arribaven a la cintura, ortigues que m’atravessaven els pantalona, tot moll i amb fang, el poble no m’ha convençut gens.
L’alberg també té aquest aire, però tinc una habitació gegant per mi sol. Sóc jo i cent nens més d’una escola. Tenen 12 anys i venen tres dies de colònies. Ha estat entretingut parlar una estona amb ells mentre sopàvem. Els nens molen molt, són el millor que tenim.
