Dia 1 i 2: Solsona – El Miracle – Pinós

Era la primera vegada que anava a caminar i em feia mandra marxar i, al mateix temps, por. Normalment sempre em sentia excitat i amb nervis per començar la primera etapa i aquest cop quasi em vaig haver d’obligar.

Volia fer 18 etapes i acabar el Gr7 d’una tirada i així acabar l’objectiu de fer la volta a Catalunya a peu que vaig iniciar fa 11 anys. Però el mal temps i el cansament van fer que posposés la sortida una setmana ja que no tenia cap ganes d’acabsr esgotat i moll a cada etapa. Així doncs, ho he escurçat i al final faré 9 etapes en 7 dies.

Sincerament mentre escric sota un arbre tocant-me un bon raig de sol al cos i la cara crec que ha estat un encert. En certs moments s’ha de saber parar, esperar i arrencar amb força que la vida ja és prou cansada.

Les dues primeres etapes curtes i senzilles, un molt bon primer contacte per recordar-me de nou què implica caminar i de sorprendre’m a mi mateix del gran esforç que representa sortir a fer ruta dia rere dia. M’han anat molt bé i m’he sentit molt còmode. A més he comptat amb dos acompanyants de luxe: el meu pare que ha fet les dues primeres etapes caminant amb mi i la meva mare que ha estat un suport logístic clau deixant-nos i recollint-nos on tocava i anant a comprar menjar i coses que he trobat a faltar.

Poc hi ha a comentar de cada etapa. El Solsonès em té enamorat. Crec que durant masses anys he idealitzat Girona i Costa Brava, cada dia veig més clar que Catalunya té innumerables indrets meravellosos i que la Costa Brava és simplement un més, preciós, però un més. De fet avui em preguntava com és que a Naturaki no gestionem cap casa en un indret tant idílic com aquest.

Ambdues etapes han estat ràpides i senzilles gràcies al bon estat dels camins, el poc desnivell i una temperatura ideal per caminar. Hem travessat molts camps i boscos però quasi cap poble. El Solsonès és natura pura i, en general, la sensació és d’armonia i connexió constant amb el territori.

Com a curiositat, ahir a la tarda ens vam trobar una serp, concretament un escurçó d’uns 30 centímetres, a sobre l’encimera de la cuina. Buscant per internet es veu que tenen un dels verins més potents d’Europa. El gran dubte és com hi va anar a parar. L’única explicació que hi trobo és que la serp va entrar dins l’apartament, que és a planta baixa, un moment que vam deixar la porta oberta. El meu pare va deixar la gorra a terra i la serp s’hi va ficar a dins. Llavors la meva mare va posar la gorra sobre la nevera. La serp va sortir espantada i va caure sobre l’encimera.

Vam trucar a la gent de l’apartament i la van venir a treure amb unes pinces i una bossa, però l’ensurt no ens el treu ningú! Llavors el meu pare va dir que potser hi havia un niu i tots tres buscant serps per l’apartament. No n’hi havia cap més però avui haig de confessar que he somiat amb serps a grapats que per moure’s havien après a volar com un helicòpter. I, a més, que anava amb vaixell i ens agafava un fort temporal que ens feia naufragar. Així purgant i fent net del meu subconscient. És el que sol passar enmig de la natura, que somies intensament, purgues i neteges el cos i la ment de dia i el subconscient de nit. En qualsevol cas l’anècdota em dona per explicar-li una bona història més a la meva filla.

Això sí, ara ja més connectat i amb més confiança, demà toca afrontar una etapa bastant més forta: 25 quilòmetres. Segueixo descansant una estona més sota l’arbre abans d’anar a preparar el sopar.