De bon matí vaig recollir les meves coses del Monestir del Miracle, fent abans una reducció de pes sense pietat que em va permetre alliberar uns dos quilos i mig ja que tenia la sensació que amb tant de pes no podria arribar còmode físicament. És increïble, quan vaig fer la motxilla a casa ja vaig reduir tot el que vaig poder però un cop vaig començar a caminar em vaig adonar que havia de retallar moltíssim més.
Abans de les 9h ja tornàvem a ser al lloc de sortida a punt per caminar. Portàvem bon ritme i el camí era còmode. Vam parar una estona, el meu pare per descansar una mica i jo per pujar sense motxilla al castell de Buixadors i gaudir d’unes vistes espectaculars de la zona. A les 12.30 vam arribar a Sant Pere Sallavinera, pel meu pare ja era el final d’etapa i final de ruta. Així doncs a la una va arribar la meva mare amb el dinar a punt i vam menjar tots tres una bona amanida de pasta amb sobres dels altres dies, tot barrejat.
El dinar per mi va ser un moment crític, vaig estar a punt de no seguir. Vaig començar a interpretar algunes senyals com ara la serp, que em vam cancel.lar la reserva a l’hotel de la darrera etapa i els problemes per trobar allotjament com a senyals que era millor no seguir i tornar cap a casa i arribar a temps per anar a restauració de mobles.
Finalment vaig considerar que era necessari fer una introspecció dins meu i aprofitar els dies que ja tenia planejats per passar temps genuí amb mi mateix.
Ens vam despedir amb els meus pares, no sense abans fer una darrera reducció de 500 grams extra on inclús vaig arribar a estripar la tovallola en dos. Una abraçada a cadascun i a seguir el camí jo sol. Felicitats per les tres etapes papa i gràcies pel suport logístic mama.
De camí cap al refugi encara estava dubitatiu. Però al final em vaig dir que sino estava còmode, el dimecres a Jorba, que està al costat d’Igualada agafava un tren i cap a casa.
L’arribada al refugi de Mas del Tronc va ser màgica. Perdut al mig del bosc, és la cabanya que sempre desitges trobar-te. Un lloc molt senzill, però amb un toc especial. És aquell lloc on tots volem acabar després d’una bona caminada.
Vaig tenir un antull i em vaig demanar un cappuccino que la Cristina va acompanyar d’un tall de coca. Vaig treure els mots encreuats i ja estava al paradís. No necessitava res més.
Quan va marxar el sol i la temperatura va baixar, vaig fer la rutina habitual d’estiraments i dutxa i quan vaig baixar tenia un sopar deliciós a taula i la llar de foc encesa.
He dormit fins tard ja que tenia el refugi tot per mi. Jorba estava a 15 quilòmetres i Mossèn Enric em va dir que arribés a les cinc. He esmorzat d’allò més bé i m’he despedit de la Cristina.
Una bona part de l’etapa d’avui ha transcorregut enmig de molins de vent enormes. Tant enormes que no m’hi he pogut fer ni una foto al costat.
Darrerament hi ha molta controvèrsia amb tot això de les renovables a la zona on visc, sobretot pel Parc Eòlic del Cap de Creus. Jo, sincerament, que he arribat caminant a la central nuclear de Vandellòs, prefereixo els 100 molins de vent que he vist avui que una sola central nuclear. Per mi avui els molins eren quasi un atractiu turístic, en canvi la central era un lloc que quan abans passés millor, recodo que es respirava tensió a l’entorn i avui amb els molins no em passava.
Després de sentir-me una estona “Don Narcís de l’Anoia” -perdó no ho he pogut evitar-, he parat a dinar a un petit rierol idílic. Uns ja clàssics Yakisoba i un té, m’han donat les forces per acabar de fer els darrers tres quilòmetres fins a Jorba.
L’alberg el porta Mossèn Enric, que m’ha explicat que combina amb el restaurant del poble -és cuiner de professió-, les misses i la supervisió de 50 capelles, un crack! Necessitem més capellans així.
Jorba no té res d’especial, el més important és el restaurant del Bonarea on es veu que pots menjar tot el que vulguis per 5 euros, que està just al costat de l’eix transversal i sento cotxes en tot moment després d’haver-me acostumat al silenci i un castell en ruïnes. Poc costa d’endevinar que no m’entusiasma, però està situat estratègicament on conflueix el camí de Sant Jaume, el GR7 i uns quants senders més. Afortunadament un bon capellà va fer restaurar la rectoria per fer un dels únics allotjaments en molts quilòmetres a la rodona i que és absolutament clau per caminants com jo. Per cert, també està picat amb l’administració, un més.
Segueixo fent mots encreuats, estic viciat. En català, és clar.
1 comentari
Don Narciso de l’Anoia, a lluitar amb els molins i el que fagi falta! Endavant 🙂