Avui ho he petat, 41km! Una marató amb una motxilla a l’esquena. És el meu nou rècord en un sol dia, cap al final del Camino de Santiago en vaig caminar 40.
A les 8 i poc ja sortia de Jorba havent esmorzat a l’alberg mateix. Avui m’he trobat moltíssims animals diferents, però m’ha agradat especialment que el primer fos un put put esperant-me al mig del camí i que s’ha deixat veure fins a tres vegades. No n’havia vist mai cap. És absolutament increïble la quantitat i varietat d’ocells que hi ha per aquesta zona.
Llavors m’he trobat amb cavalls, al cap de poc una llebre s’ha creuat fugaç pel camí, a Bellprat he vist granotes aparellant-se, de camí a Cabra del camp abelles de les que fan mel, i molts més animals! I també els que només he sentit, com les sargantanes i serps que fugien amagades entre les herbes dels marges quan em sentien passar. Ha estat com visitar un zoològic d’animals autòctons de la zona.
De fet, ben poc més tinc a comentar ja que increïblement i per la meva sorpresa en 41 quilòmetres no he trobat ni una sola botiga, bar, restaurant ni negoci on poder comprar menjar.
A les dotze quan he arribat a Bellprat. Amb la primera etapa acabada i orgullós del ritme dels primers 17 quilòmetres fets, m’esperava un bar on pendre alguna cosa o una botiga on comprar menjar. Res de res. Sort que portava un tros de coca de carbassa i me l’he acabat de menjar.
He seguit i dinat sota uns arbres al costat d’una riera a Pontils. És on he vist les granotes aparellant-se, m’ha agradat sentir el seu cant, no hi havia vist mai. El dinar ha estat senzillíssim: Yakisoba i infusió. Llavors m’he passat una bona estona amb els mots encreuats, estic viciat i de fet m’he despistat i he sortit més tard del que volia.
A les quatre i poc he tornat a arrencar disposat a fer els 17 quilòmetres que em faltaven. He portat un molt bon ritme i a les vuit en punt he arribat a Cabra del Camp.
A Cabra del Camp tampoc hi havia allotjament, ja ho sabia amb antelació i gràcies a les gestions de la Cristina i en Xavi de Mas del Tronc em van posar en contacte amb la Mireia. La Mireia ha estat el meu àngel de la guarda aquesta etapa. M’ha ofert allotjament, sopar i esmorzar ja que no hi havia ni allotjament ni cap lloc obert on comprar menjar i no em quedava absolutament res. És lo bonic de caminar, que t’obliga a demanar ajuda quan ho necessites i et fa sortir de la teva zona de confort per viure aventures que d’una altra forma no viuries. Mil gràcies Mireia!
Per cert, esric content de cada gram de pes que he tret de la motxilla! Segueixo tenint tot el necessari, però a la vida, quan més lleuger millor.
